El temps d'en Prat de la Riba

Tinc la sensació que la història, o sigui el pas del temps, com a concepte genèric, a voltes em queda allunyat, difícil d'apressar; gairebé obtús. Quan algun metge m'ha tractat, sempre s'ha referit que tinc un “problema amb el temps”. Jo he contestat que el problema a ser puntual en aquest país és que mai no hi ha ningú per donar-hi suport. Ser puntual, vull dir. I a la vegada he entès i practicat que els calendaris serveixen per a la gent acurada, no pas per a la gent apassionada.

A voltes, crec que cal confirmar i, a la vegada, informar que Prat de la Riba va ser un dirigent català insigne, i apassionat, perquè sense que ningú se n'adonés, aleshores, sortí del temps per sostenir-lo. Seria fàcil emmarcar el paradigma que sobta a tothom, quan se'l coneix a fons: com és possible que Prat de la Riba, amb un feble instrument administratiu com la Mancomunitat, fes tantes coses en un temps tan reduït? Abans de contestar a aquesta inabastable pregunta, demano permís al lector per “embolicar-nos” una mica: el temps present i el temps passat, de fet en el moment d'evocar-los, estan continguts en el temps futur i naturalment a l'inrevés. El temps futur sempre conté el temps passat. Aleshores, podria deduir que el temps és circular i, de la mateixa manera, etern o perpetu. Assabentant-me que la voluntat d'entendre els fets de la història estan abocats al més irredimible fracàs. Dit d'una altra manera, “el meu posicionament” està dins del temps, mentre parlo de Prat de la Riba i em pregunto per què va estudiar la carrera de dret a Barcelona i no la va exercir? Per una altra banda va treure's el doctorat a la Universitat de Madrid, allà pel 1894, amb una tesi brillant titulada La Ley Jurídica de la Industria; però mai va ser catedràtic o exercí la jurisprudència? Tenia Prat, de bon començament, la voluntat de ser advocat de Catalunya? Llegint les biografies un pot mirar d'enllaçar noms i circumstàncies, però el secret esdevenir de les passions i els afectes cap a un país i una llengua són de difícil manufactura. Els sentiments ens enfarfeguen i acabem dient-li “sentiment patriòtic”, quan potser seria més fàcil definir-lo com una simbiosi perfecta de l'ànima de cadascú amb el temps que li ha tocat viure.

Tornant a Prat, si bé havia estat un brillant alumne, tenia ben clar d'on hauria de brollar el seu coneixement: “... mentre estudiava la carrera mateixa, en comptes de lluir el borrissol de l'aula per donar altres lliçons de llibres de text barats, vaig voler rebre (la ciència) de la realitat vivent i en investigació directa de les realitats vaig cercar les poques, les comptadíssimes coses que sé.” És a dir: aprendre a preguntar.

Tot i que va ser un jurista de per vida, en canvi es dedicà al periodisme i a la política. Un cas flagrant que el calendari serveix per a persones ordenades i no pas apassionades amb una tasca que sortia de la previsió seqüencial. Començà a escriure als 25 anys a la revista La Renaixença, amb un article titulat ‘Déu té un bastó', on explicà sense embussos la visió d'un patrici castellà conqueridor i empobridor dels països del continent americà. Setmanes més tard i en el mateix mitjà publicà un contundent article: ‘La dominació castellana'. D'un estil pulcre, gestat més en el pensament que en l'artifici, ben aviat s'establí a la revista com a ploma de referència.

La notorietat li arribà, ben aviat, amb els articles que escriví per rebatre l'argumentació de Leopoldo Alas Clarín, qui amb 44 anys era un petit dictador de l'Espanya literària del seu temps, home sovint insolent i ple de facècies com un Jiménez Losantos d'avui dia; sense l'enginy literari, és clar. Prat es dedicà a lluitar contra els “gegants” molins de vent de l'altiplà, des d'una convicció catalanista que jo, ara, desorientat en el temps, voldria saber com definir i, a la vegada, com apropar-la a la gent que li toca defensar-nos, en l'ofici d'advocats de Catalunya, d'aquesta, diuen, malaltia mental que ens agafa, denominada: “L'espoli que mai no cessa.”