Epístola a una amiga viva
Estimada Teresa (de nom de plume, Teresa d'Arenys),
Permet-me que imiti l'artifici del teu llibre, i que m'adreci a tu com si t'escrivís una carta de les d'abans. Miraré que no hi hagi gaires sentiments esdrúixols, com passa en les cartes del poema de Pessoa, però segur que se me n'hi esquitllarà algun; deurà passar, sobretot, quan tracti de no ser gaire agut, o bé quan la meva hipotètica manca de zel converteixi algun paràgraf en una cosa gens plana. De fet, no és ben bé una carta, això: és un article de diari que neix després de llegir una obreta teva recent que m'ha trasbalsat com feia temps que no em trasbalsava cap altre llibre. L'adreces al teu amic Manuel, mort no fa gaire, i és per això que l'has titulada Epístola a un amic mort. N'has fet un tiratge de cent cinquanta exemplars, que han sortit de la impremta Pons-Ribot, d'Arenys de Mar. El llibre conté pintures del teu company, l'Enric Maas, que va traspassar el mes de febrer, i un dibuix d'Elvira Elias. El jove amic Pol Torrent s'ha cuidat de l'edició.
“Epístola a un amic mort”, n'has dit, i, en efecte, hi fas servir tothora la segona persona del singular, com si et confessessis davant l'interlocutor, amb aquell to de veu greu que imposa sempre la revelació de veritats molt gruixudes i, sovint, desagradables i tot. Hi expliques la consternació que et va produir la seva sospitosa mort, i l'estranyesa per algunes de les darreres paraules que van sortir de la boca d'ell (parlava, segons tu, per boca d'altres). Entremig, hi has deixat traduïda una petita peça de Gérard de Nerval que caricaturitza els homes avars que esperen amb candeletes la mort d'algú que els pot beneficiar, fregant-se'n les mans abans d'hora.
Però la grandesa de l'obra –primer capítol d'unes memòries que espero amb candeletes i fregant-me'n les mans abans d'hora, avar com em sento de la literatura amb majúscules–, la seva considerable estatura literària, es troba en tot el que hi relates, que no són bagatel·les ni coses de poca substància. “Les pèrdues no s'estronquen”, hi comences dient, i la frase sona com una campanada admonitòria. El llibre en col·lecciona unes quantes, de pèrdues. O, més ben dit, de records de pèrdues. ¿Fas literatura quan dius que, cada una d'aquestes desaparicions, va ser precedida per un senyal? No, és clar. Però m'és ben igual. Si hi fas literatura, és alta literatura: “El cor em deia que, els amants de la terra, la terra els reconeix. I que els elements es fan sentir quan un d'ells hi retorna.” En un cas, s'esdevé una pedregada de ca l'ample, i ens en queda la imatge prodigiosa d'un exemplar de pedra que, a la teva mà, fa la mida d'un ou. En un altre cas, és una ventada furiosa... Més endavant, una copa trencada en el moment de la revelació. Avisos, tots ells, de la imminència de la mort. Com l'agent de comerç vingut de qui sap on, o el captaire: aquests dos, també, emissaris de la Vella Dama. Les teves pàgines –aquestes teves memòries esqueixaran el cel de l'edició catalana, n'estic ben cert!– recullen tots aquests elements, que hi queden impresos amb el poderós sentit de la llengua que posseeixes i que cada vegada trobem més a faltar no pas en la gent normal i corrent del país, sinó, fins i tot, en alguns dels autors que ara en diuen nostrats (però que ni tu ni jo, per mor de la seva irredimible potineria estilística i gramatical, no podrem sentir mai de la vida com a nostres, i que, de més a més, no ens anostrarem mai, per anys que visquem).
“L'Epístola” m'ha permès conèixer com van ser aquells deu anys (del 1975 al 85) que tu i l'Enric vau passar a Horta de Sant Joan. Les privacions que hi patíreu, la gana i el fred, aquell radical viure per l'art (tan diferent de viure de l'art). M'ha fet esgarrifar el relat de la visitació, del pressentiment de la mort pròpia. I només m'he pogut escalfar una mica l'ànim amb l'aroma d'aquelles sopes de farigola que solíeu cuinar a l'època i amb el corol·lari de l'obra, que és la idea que ja trobes en Llull: l'amor sobreviu a la mort. “Potser gràcies a això vivim encara”, que va dir Vinyoli.
