La matèria

Aquesta em balla tant pel cap que sense remei us fico en el vitricoll.

Tots el avenços de la ciència i de la tècnica vénen de Galileu amb el seu intent d'explicar el món per les matemàtiques, Newton era d'aquest coll.

Fins que va arribar Einstein per marejar-nos. Quan jo estava reposant de tísic al llit aquest es bellugava amb la terra entorn del sol, el sol es bellugava entorn d'una altra estrella. Aquesta al seu torn la ballava entorn d'una altra. I vinga ballaruga. Tanmateix Einstein afirmava que l'univers és un misteri que no acabarem mai d'abastar.

Uns anys més tard va sortir Schrödinger de Viena amb la mecànica quàntica. El nom esparvera, però posat a les tres pedretes el savi vienès ens diu que la matèria és com un gat ficat en una capsa amb verí i una font radioactiva. Hi ha un gat o no hi ha un gat, potser és viu potser és mort pel verí, potser tremola potser no tremola per la radioactivitat. Ben entès és un gat que hi és i no hi és. I vet ací que de patac els savis ens claven de cap en un misteri que Déu n'hi do.

Un pas més, els savis més savis van trobar-se al Coto de Doñana per discutir-les i van arribar a la gloriosa conclusió que el temps no existeix. Un altre misteri i empassa-te'l.

Furgant me'n sortirien d'altres, però m'aturo a la darrera. Aquell bon home que semblava un pare pedaç i es passejava per Figueres s'havia engiponat nogensmenys que el Big Bang, dit en català, el Gran Pet, una boleta que petava sola i era l'origen de l'univers.

I vegeu a quines unes n'arribes. La matèria és molt més misteriosa que l'esperit. La matèria la toques i no és ben bé allò que toques, l'esperit el vius i se t'emporta. Dels rastres de la matèria ningú en traurà que hem de ser germans i estimar-nos, ningú en traurà l'admirable ritme d'un pollancre ni la meravella de l'ala d'un mosquit. Materialistes o no vivim d'allò que no podem explicar, però que ens fa viure.

I ves com acabo. L'esperit és un misteri, la matèria ens la fan més misteriosa que l'esperit.

Pensar-ho m'ha posat content.