En Met de Ribes era del PSC
Anar fent, com en Met de Ribes.” Aquesta dita tan popular del refranyer rural té l'origen en la llegenda que relata com, durant una avinguda del riu Freser, a Ribes, un home que no sabia nedar va caure a l'aigua embravida. Des de la llera, li cridaven: “Met, què fas?” I ell responia impertèrrit i altiu: “Anar fent!”, com si ho tingués tot controlat. No sé si en Met de Ribes va sobreviure, ni tampoc gosaria augurar quina fi farà el PSC. Però els de la direcció del partit ara mateix estan en aquell tram d'aigües braves en què, arrossegats pel corrent general, alcen el polze victoriosos com si res. Caldrà veure com acaba l'intent del sector refractari a empassar-se l'ham del PSOE. Tothom qualifica les veus crítiques com a “sector catalanista”. Ho són, però en aquest cas més aviat els identificaria com a “sector realista”. El PSC va començar a morir d'èxit ja fa uns anys. La puixança electoral els va portar a creure que el país era com ells, quan, en realitat, la seva gran virtut durant trenta anys havia consistit a saber detectar com era bona part de la ciutadania i oferir-los un programa en sintonia. Tura, Geli, Nadal i altres, per més que siguin desqualificats des del partit amb un mot tan tronat i reaccionari com és separatistes, només volen un partit que continuï connectant amb l'elector. De moment l'única conclusió que se'n pot extreure és que a Catalunya els sectors crítics de partits encapçalats per exconsellers solen incloure la paraula Agrupament. Amb prefix re- o sense. Caldrà veure si tenen més sort que aquells que, en un altre partit i unes altres aspiracions, van posar el carreter davant dels bous.
