Espiats

Un amic m'explica que els russos estant comprant totes les màquines d'escriure antigues que encara queden al món. Per què? Doncs perquè les màquines d'escriure no poden ser espiades per internet. Com a broma no està malament. És evident que si els russos tinguessin aquest pla, ja haurien construït la seva pròpia fàbrica de màquines d'escriure antigues. Però ara que les pàgines internacionals dels diaris projecten cada dia un tros de la pel·lícula d'espionatge protagonitzada pel desertor de la CIA Edward Snowden, la certesa que tots estem connectats a una orella tafanera et fa desconfiar de cop d'aquesta tecnologia que ens van regalar en nom del progrés i potser també en nom d'inconfessables intencions. Massa tard per renunciar-hi, és clar: la nostra vida ja hi està inevitablement adaptada, però almenys ara ens adonem que si els militars van acceptar que es donés un ús civil a internet va ser perquè comptaven treure'n algun profit. El profit som nosaltres, la nostra intimitat, el nou ordre que tan bé resumeix un dels personatges de Doctor Jivago, de Boris Pasternak, quan diu: “Aquí la vida privada de les persones ja no existeix.” La conclusió més estesa entre la gent normal i corrent quan es parla d'aquesta mena de qüestions és dir doncs: “A mi tant m'és, no tinc pas res a amagar”. Sí, segurament és la millor manera de blindar-se contra el malviure que pot portar-te pensar que un funcionari remot està furgant permanentment en la teva vida quotidiana. Però això no hauria d'estar renyit amb rebel·lar-te quan veus el servilisme amb què els nostres governs s'afanyen a complaure l'espia en cap cada vegada que decideix cometre una nova indignitat en nom d'aquest enigma que ells anomenen “seguretat nacional”.