El silenci dels sepulcres

Quan els fets sobre la dubtosa conducta d'un polític són aclaparadors i no poden ser rebatuts amb paraules vol dir que la situació d'aquest polític ha entrat en un carreró sense sortida. La paraula és necessària per a la convivència, per al debat, per rebatre un atac rebut o per defensar els propis interessos.

Mariano Rajoy no és un líder carismàtic que practica l'anar tirant encara que les tempestes li espeteguin a les finestres de La Moncloa. La direcció dels partits per líders carismàtics comporta la deshumanització del seu entorn. No és el cas. Curiosament, darrere els silencis esquemàtics de Rajoy s'ha començat a construir tota mena d'alternatives, de paraules mig dites, de petits grups que proposen alternatives. Ha començat a estendre's la idea que en democràcia ningú és insubstituïble i que un partit que gaudeix d'una majoria absoluta al Congrés no es pot ofegar en els silencis del seu líder que desorienten més els seus que la resta de ciutadans.

Tot partit i tota organització política té recanvis de sobres per substituir qui queda incapacitat per malaltia o cau en desgràcia política davant la societat. La fórmula que sigui el partit i no les urnes en eleccions generals qui faci fora un dirigent màxim no és habitual en els anys de democràcia. S'hauria de remuntar a la dimissió d'Adolfo Suárez i la substitució per Leopoldo Calvo Sotelo arran de la dimissió irrenunciable del líder de la Unión del Centro Democrático. Però Thatcher fou destituïda pel seu propi partit, Gordon Brown també va recollir el poder en un pacte amb Tony Blair que deixava Downing Street molt tocat per la seva gestió arran de la guerra de l'Iraq. Gerald Ford va substituir Richard Nixon a meitat de mandat i el canceller Helmut Schmidt va ocupar el lloc de Willy Brandt el 1974 quan aquest es va veure obligat a dimitir per un tema d'espionatge.

Davant les evidències que va aportant l'inefable Luis Bárcenas, en qualsevol altre país democràtic hi hauria hagut un debat seriós, llarg i al més aferrissat possible, al Parlament. Alguna dimissió s'hauria produït. Però aquí les renúncies a un càrrec públic són tan escasses com inesperades. En un tema d'aquesta envergadura no n'hi ha prou amb el silenci tot esperant que el sumari es vagi instruint fins que arribi el moment del judici oral i la sentència corresponent. Aquesta doctrina fou introduïda en mal moment pel president Felipe González quan digué que la corrupció no tindria efectes polítics fins que els jutges dictessin sentència. Això explica la resistència a anar-se'n a casa quan un càrrec públic és imputat o la seva gestió està relacionada amb algun escàndol important.

Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal no admeten cap responsabilitat sobre els sobres que circulaven per les més altes esferes del PP. El que fa ben poc encara era una persona de total confiança al carrer Génova de Madrid, ara resulta que és un delinqüent i que vol fer mal al partit. Les breus paraules de Rajoy, al costat del primer ministre polonès, foren recollides immediatament pel Financial Times, que titulava dient que l'ofensiva contra el president col·locaria el país en una inestabilitat política. Res més fals. Quan un polític qüestionat per fets que no són negats documentalment no marxa a casa o surt de la primera línia, fa un mal servei al país que s'arrossega per debats estèrils i per cops de l'oposició contra una majoria absoluta que permet legislar còmodament però que en cap cas pot servir d'escut de protecció per qualsevol eventualitat.

És possible que Luis Bárcenas faci de Samsó i hagi decidit fer caure tota la cúpula del PP com si fossin els filisteus que moriren esclafats per la venjança d'aquell home que moria matant a tots els seus enemics que li havien tret els ulls i li havien tallat els cabells perquè va revelar que el secret de la seva força estava en la seva llarga cabellera. Els cabells tornaren a créixer i se sentí novament fort.

Però el cas Bárcenas no és fruit d'investigacions periodístiques ni tampoc de revelacions fetes per l'oposició. S'ho han fet ells mateixos, s'han barallat entre ells, han cobrat diners de forma opaca, ho han negat i ara resulta que el tresorer “delinqüent” va produint papers que demostren que els pagaments fraudulents van existir. És simptomàtic que tots els tresorers del PP hagin tingut problemes amb la justícia. I també que altres partits no hagin pogut demostrar la seva transparència en el finançament de les seves organitzacions. El PSOE té problemes seriosos a Andalusia i tant CDC com UDC els han tingut i tenen a Catalunya. No és possible fer fora la corrupció de la vida política. Ni aquí ni enlloc. N'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà arreu. La diferència és que quan es descobreixen casos flagrants de corrupció en altres països les conseqüències són immediates i les dimissions són el més normal del món.

És una contradicció que un govern amb majoria absoluta com el de Mariano Rajoy sigui tan fràgil, es refugiï en el silenci davant d'un cas de presumpta corrupció política i personal, parli com si les greus irregularitats comptables del seu partit no tinguessin gaire importància. Es demostra també que la política avui ja no s'amida només amb la força que donen una majoria d'escons al Parlament sinó amb la capacitat de convicció dels dirigents vers els ciutadans.

Tot va molt de pressa i el problema rau sovint a controlar la velocitat del canvi. Les exigències als polítics i als dirigents socials i econòmics són immediates, severes, sense contemplacions. Bàsicament, perquè es disposa de més informació, es viu en temps real i tothom té una idea molt feta sobre el que passa.

Per aquestes raons és decisiu l'ús de la paraula, el discurs polític, la força de la convicció de les idees i la transparència al més alt nivell. Ja sé que aquesta nova realitat fa molt més difícil i feixuga la pràctica de la política, que és observada amb meticulosa severitat.

Estem davant d'un problema polític de primera magnitud. Rubalcaba li recordava l'altre dia que Rajoy estava assegut sobre tres volcans: l'atur, el cas Bárcenas i Catalunya. En el primer cas fa el que li diuen des de la troica, en el segon no anomena ni tan sols el nom del que fou tresorer del PP i en el cas de Catalunya simplement no en parla i deixa que passi el temps com si aquí no hi hagués cap problema.

Aquests reptes embolcallats amb una crisi econòmica de grans dimensions no s'arreglaran amb els silencis i divagacions. La paraula és més necessària que mai. Per dir la veritat i per convèncer la gent que està molt desorientada. Sense paraula no som res. El silenci està en els sepulcres.