Pagesos i estiuejants
Els pròxims dies, la majoria de pobles de la costa i de l'interior de Catalunya hauran multiplicat per molt la seva població habitual. No deixa de ser un trasbals, per més que es repeteixi cada any, durant els caps de setmana i els ponts llargs i, d'una manera intensa i exagerada, a l'estiu. Són poblacions que en viuen i que, més bé o més malament, estan mentalitzades i preparades per entomar l'allau de turistes, i per això aquestes setmanes dimensionen els seus serveis a les necessitats que els sobrevenen. Els veïns s'hi han avesat de grat o per força, han muntat negocis per aprofitar-se'n o bé se'n van per poder fer vacances. Tanmateix, no deixa de ser un trastorn.
Ara: hi ha un altre moviment de població que passa més desapercebut i que causa alteracions d'una altra índole. Em refereixo als propietaris de segones residències que van a passar les vacances al poble. És un col·lectiu que aplega famílies de tipologia diversa. Hi ha veïns nascuts al poble que van marxar-ne per raons de feina i que hi tornen així que tenen quatre dies de festa i encara més durant les vacances, quan s'hi fa la festa major i els amics s'hi retroben, hi ha els fills de famílies de tota la vida que han descobert el poble dels pares, n'han refet la casa i, etcètera, hi ha nouvinguts que s'hi van instal·lar fa temps buscant un lloc tranquil i fresc on desfer-se de l'estrès de la feina i la vida a la ciutat… Aquest moviment em sembla més complex que no pas l'arribada massiva de turistes a la costa i a les zones de muntanya. Les poblacions turístiques han d'assimilar la quantitat ingent de turistes que els arriben i no és senzill. La problemàtica que se'ls genera és de dimensió dels serveis i les infraestructures.
En canvi, als pobles més petits de l'interior del país el que es planteja és la convivència entre les famílies de tota la vida i les que s'hi han instal·lat de fa temps o de fa poc i que, legítimament, se'n senten veïns en la mateixa mesura. Són dues maneres d'entendre i viure el poble que aquestes setmanes coincidiran cada dia. D'incidents no n'hi haurà, si no és el cas d'algun espavilat que troba poc civilitzat que les campanes de l'església toquin cada hora, que els ramats surtin a pasturar a primera hora del matí o que els gossos bordin a tot el que es mou i exigeixi silenci i quietud absolutes. En general, es tracta de pobles que no viuen del turisme, encara que les botigues i els cafès facin més calaix per l'increment de la població o que una casa rural s'hi hagi establert. A pagès, no se'n fan de vacances. I encara menys enguany, que la collita ve tard i vol ploure pedra. Les ganes de gresca i descans, de fer excursions i tallers i concerts i partits de futbol i d'anar a dormir tard, de fer festa i vacances, en definitiva, coincidiran amb els tractors anant amunt i avall, transportant lentament el gra del tros a la cooperativa.
La dialèctica que genera aquesta coincidència de maneres distintes d'entendre la vida als pobles és positiva i important en el sentit següent: Catalunya s'ha fet des de Barcelona i des d'una visió burgesa. El creixement ha estat desequilibrat i desordenat i, tot sovint, poc respectuós amb el paisatge i les formes de vida autòctones. Una porció considerable del territori, les comarques de l'interior, bàsicament, mal comunicades i amb serveis i infraestructures escasses i precàries, han estat durant molts anys ignorades, fora dels plans d'expansió barcelonins en busca de ciutats dormitori o per a l'esbarjo i el turisme. Això ha canviat des de fa poc més d'una dècada. La incorporació de les cases rurals a l'oferta turística ha ampliat el radi d'expansió i ha mostrat els atractius d'unes terres de fesomia esquerpa. Del diàleg que s'origina en cadascun dels pobles n'hauria de sortir una Catalunya més equilibrada i ordenada, conseqüència del respecte i la comprensió mútues.
