S'acaben les misses

Al meu poble (1.200 habitants) hem passat, en pocs mesos, de tenir missa diària a no tenir-ne ni els diumenges. Només n'hi ha una el dissabte a les set del vespre que, ara a l'estiu, és a mitja tarda. No és pas que la cosa sorprengui gaire ningú, perquè es veia venir temps ha: la manca de capellans es fa més i més evident cada dia que passa i els serveis religiosos es van estirant i aprimant per força. Conec mossens que porten cinc, set i fins onze parròquies, i cada vegada els és més difícil atendre-les perquè l'edat va pesant progressivament, ineluctable. I amb l'edat, minoren les forces i la bufera, és clar.

Aquest dia, parlava amb un d'aquests professionals sobre el tema i, quan li vaig preguntar quina solució li semblava haver-hi, em va esmentar un passatge evangèlic, aquell en què Jesús diu als deixebles que els camps estan madurs per a la sega i que demanin a l'amo dels sembrats que enviï segadors als sembrats. És a dir, que la solució, basada íntegrament en la fe en aquest cas, seria resar, demanar a Nostramo que faci néixer i madurar vocacions sacerdotals, és a dir operaris per als seus conreus. Una solució ideal, és clar, però que per ara no es mostra pas gaire operativa, almenys aparentment, qui sap si és perquè no ho demanem o no ho demanen prou bé. Ja se sap que el vent de l'esperit bufa cap allà on vol sense parar compte, sovint, de les circumstàncies exteriors que nosaltres valorem més. Mentre l'amo dels sembrats va calibrant les peticions i pensant com s'ho farà (per dir-ho de forma entenedora), es van suprimint misses i es van substituint, en el millor dels casos, pel que es diu celebració de la paraula. Al meu rodal, ja ha començat a funcionar així, perquè el nostre mossèn porta tres parròquies, quatre pedanies i un important santuari. Conec gent que, per anar a missa, ara fan el mateix que fan els que volen anar al cinema: agafar el cotxe i anar-hi a Olot. Si se'n tenen ganes, no és pas res de l'altre món.

Abans, quan algú començava a anar estret d'armilla, és a dir que li començaven a afluixar els calés, es deia que se li acaben les misses. Ara, el sentit figurat continua vigent i és alhora també real: l'economia flaqueja i de quina manera (s'acaben les misses) i van minvant les celebracions litúrgiques de la missa. Una concòrdia o avinença plena d'ànima i cos, en aquests temps de manca d'ideals (diuen) i en què grinyola tot o quasi tot? Chi lo sà.