Cadena

D'aquí a unes poques setmanes, els catalans estarem a punt de fer un altre gest per demostrar la nostra voluntat de guanyar-nos el dret a decidir, com correspon a un poble que va tenir un dels primers parlaments del món, un fet històric que ignoren aquells que diuen que Espanya –una denominació que inclou Catalunya– és una nació des de fa mil·lennis.

Sí, per això han d'estar tot el sant dia botzinant-ho a les tertúlies i escrivint-ho a les columnes d'opinió, amb una energia digna de millor causa. Si fos tan evident que Catalunya i Espanya han estat el mateix des del primer dia, ja no caldria que ens atabalessin des de primera hora del matí amb aquesta història, no troben?

Un cop culminem la cadena humana de l'Onze de Setembre, preparin-se per al cerimonial de cada any: que si no som tants com diem, que si són més els que es van quedar a casa, que si és una operació quimèrica subvencionada amb diners públics... A la senyora Llanos de Luna se li girarà feina, segons sembla.

L'únic que no passarà, perquè el seu sentit del ridícul és ínfim però no microscòpic, és que els constitucionalistes –com els agrada autodenominar-se– intentin fer una cadena –humana; d'altres ja en tenen– per unir Catalunya amb Espanya. El que sí que tornarà és el joc brut de sempre.

És igual. No importa. La consciència nacional de Catalunya creix dia rere dia. No és un sentiment residual, com fa dècades. També hi ajuda que els patriotes desacomplexats –com també els agrada autoanomenar-se– siguin força maldestres i molt malparlats. Si haguessin fet les coses com els francesos, segurament ara estaríem com a la Catalunya del Nord. Però això hauria requerit no només intel·ligència sinó molta inversió. De l'Estat a Catalunya, no com passa ara. I d'on traurien els diners?