El darrer i íntim gest de Pasionaria
Però, confessà i combregà Pasionaria abans de morir?, encara, rebé l'extremunció de mans del padre Llanos?; talment unes preguntes sense una clara resposta, en l'ambigüitat que potser calia mantenir al moment de la mort de la líder comunista, quan el partit estava ferit per la multiplicació de les lluites internes, amb crisi de lideratge i expulsions a tord i dret, un panorama no apte per afegir-hi la conversió de la icona de l'ortodòxia. Ara, vint-i-quatre anys després, en el seu treball Azul y rojo (La esfera de los libros, 2013), Pedro Miguel Lamet, biògraf de José María Llanos, reprèn el tema i reobre, més tranquil·lament, la polèmica.
Sense entrar en el mal profund que significà el nacionalcatolicisme ni en la desaforada resposta de la persecució religiosa, tot en els prolegòmens i durant la Guerra Incivil, cal evocar la iniciativa a què es comprometeren tant l'església de base com els partits en la clandestinitat, en un procés de reconciliació que creà moltes complicitats. En la segona meitat dels anys seixanta sorgí la militància de frontera, la que es podria resumir en les paraules d'Alfons Carles Comín amb el “cristià al Partit i comunista a l'Església” i amb l'esclat dels molt actius Cristians pel Socialisme.
En el nou context, no fou gens estrany que Santiago Carrillo, en el primer míting autoritzat del Partit Comunista, a Vallecas, digués que “el PCE defensa la llibertat religiosa i considera que les esglésies són llocs sagrats on els cristians es reuneixen i tenen tot el dret a utilitzar”. En el mateix acte, Llanos fou convidat a pujar a la tarima i el jesuïta aixecà el puny quan es cantà La Internacional. La imatge valgué una foto que l'endemà omplia la portada d'El País i escandalitzava un ampli sector de la ciutadania, que recordava el capellà addicte al règim i fins amic del general Franco.
Quan Pasionaria tornà de l'exili, al maig del 1977, no trigà a intimar amb Llanos, a qui visità en diverses ocasions al seu cau del Pozo del Tío Raimundo, establint tal relació que, temps després, quan ella abandonà la presència pública, malalta i decebuda per la desfeta del partit, el capellà no deixava passar quinze dies sense visitar-la, fins organitzar una trobada amb les monges reparadores a les quals ella havia protegit durant la guerra. Dolores Ibárruri, que s'havia proclamat atea des de l'inici de l'activitat pública, reconeixia la primera militància catòlica, a la qual renuncià per una mala experiència amb un capellà, que mai no explicà. Llanos confessa que mai no intentà convertir Ibárruri, però en una carta, datada el dia de Reis del 1989, ella li parla de “convertir el resto de vida en un canto de alabanza y acción de gracias al Dios-Amor, como ensayo de nuestro eterno quehacer”.
Dolores morí al novembre del 1989, quan el seu rencontre amb Déu era evident entre els qui s'hi relacionaren. Mes el padre Llanos sempre es negà a confirmar l'evidència, afirmant que era una qüestió que no era convenient “externalitzar”. I amb unes declaracions a la televisió sentencià que “Dolores ara és al cel i estic segur que allà la trobaré”. Ara, el biògraf Lamet aconsegueix que la filla de Pasionaria, Amaya, i sor Teresa, monja lliurada als necessitats del Pozo, confirmin que la dama del comunisme va confessar-se i combregar al final de la vida.
Queden per a la història les paraules de l'escriptora Gloria Fuertes: “Encara que Pasionaria no hagués cregut en Déu, segur que Déu sí que creia en Pasionaria.” Vides controvertides que deixen pòsit i, novament, l'inacabable debat que entrelliga la fe en Déu i el compromís en la construcció d'una societat més justa.
