Calendaris

L'electrònica ha engolit moltes tradicions que havien sobreviscut a canvis de clima, formes de viure, poder i esclavitud, conquestes i servituds. No es tracta de grans coses, sinó de petiteses que l'ordinador es va menjant com una fera engabiada. Una d'aquestes va ser, fa anys, la redacció de calendaris en forma de llibret, amb la predicció del temps durant tot l'any. Per al món rural, pagès majoritàriament, el calendari tenia la funció principal d'assenyalar el dia, les festes, els sants, les llunes, horaris de sortida i posta de l'astre rei i de la lluna i, el més important, la previsió del temps. La gent del camp, potser inculta però no ximple, no ho deia però ho pensava: “Com és possible que els calendariers puguin saber el temps que farà per endavant, fins a un any vista?” Era ben clar que les prediccions eren pura fantasia, amb el suport de les estacions de l'any.

S'explicava l'anècdota del fill petit d'un redactor de calendaris. El noi volia ajudar, però dubtava a distribuir pluges, vent i bon i mal temps. “Mira l'any passat i posa-hi quelcom semblant. No pot variar gaire”, diu el pare. Al cap de poca estona, el nen pregunta: “Què hi poso, a l'estiu, pare?” Aquest fa: “Quin mes?” I diu el fill: “El juliol.” Replica el pare: “Al juliol, calor, home, calor!” No es podien equivocar el mes de juliol.

Al desembre, desfilaven pels carrers dels pobles els venedors de calendaris, amb les cantarelles característiques. El calendari de més prestigi, més documentat i millor editat era L'ermità. Era una mica de dretes i el compraven els propietaris. En canvi, el Del pagès, era més popular entre la classe obrera. Els arrendataris i els mitgers es quedaven el Nou, d'una posició intermèdia. Ben documentat, parlava de pressions, ciclons i anticiclons i càlculs de probabilitats dels fenòmens atmosfèrics. Als llegits els agradava molt. Hom esperava aquelles veus trencades pel menjar poc, dormir sota un pont i cantar: “Calendari l'ermità del Principat de Catalunya!” O el que deia: “Calendari nou, que endevina quan plou i quan cauen les figues secallones!”

El Calendari del pagès era, però, el dominant, amb l'apartat dedicat a les dades de sembra de llegums i cereals, les de protecció de la fruita contra les mosques i, en general, una autèntica i generosa informació agrícola, hortolana i fructífera. Els anys de la postguerra, els obligaren a editar en castellà. El meu pare deia: “No ho entenc. De les gotejades estiuenques en diuen lluvias débiles en el litoral i del vent serè, norte. De l'esmorzar, desayuno, i d'una rosta ofegada amb oli, un all fregat a cada banda i un tall de cansalada fet tomba i tomba a les brases, tostadas.” No és bo arrapar-se al passat, ho sé. Però d'aquells temps en què ens havíem d'empassar allò de “Patria, justícia y pan” i de les tres cap, ens quedà als protagonistes un ressentiment inesborrable. Com un tatuatge!