Corrents subterranis

Enguany, amb tantes pluges, els corrents subterranis han esdevingut importantíssims, i han qüestionat la solidesa d'importants i fins ara sòlides muntanyes. Els corriments de terra espontanis ens mostren el treball silenciós de l'aigua en filtrar-se per les escletxes, de vegades impredictibles, d'un paisatge que, d'idíl·lic, pot passar ràpidament a ser una fatal trampa per convertir un barri o un poble ple de vida en un desert. Les riuades fortes porten destrucció, però també són limitades en el temps. Les filtracions dels corrents subterranis malmenen els fonaments i la inestabilitat que provoca perdura en el temps i de vegades fa impossible la reconstrucció.

Aquesta imatge, tan real i coneguda per tothom, és la imatge que em porta la realitat política i social d'ara. Cada vegada més, s'evidencia com l'Estat espanyol ja pateix els efectes d'aquests corrents subterranis propis de l'aigua, que la pluja fina dels poderosos ha anat filtrant per les escletxes de tots els estaments del poder i, avui, tot allò que anomenaríem estructures d'estat té la inestabilitat i la inseguretat pròpia dels moviments de terres. Ni la corona, ni el Tribunal Constitucional, ni el poder judicial, ni els partits polítics, ni els sindicats, ni les patronals, ni les Corts, ni les comunitats autònomes, ni les diputacions, ni molts ajuntaments... passarien amb èxit la prova del cotó fluix, i aquesta inestabilitat provoca una gran inseguretat i irritabilitat social i no afavoreix gens l'economia. La marca Espanya, com el pretès gran mantell d'imatge per mostrar-se al món, avui és sinònim de decadència i gran fracàs, i últimament també ha ensenyat arreu evidències clares d'una catalanofòbia que ha sorprès. I és que regenerar un cos quan totes les parts tenen aquest nivell de descomposició sovint és impossible.

L'altre dia parlàvem de l'alt nivell d'exportacions que assolien les empreses, especialment les catalanes, i en unes situacions dificilíssimes; i avui tot indica que enguany pot ser un dels millors anys de la nostra història turística. És evident que som capaços d'avançar sense la intervenció de la marca Espanya i el que representa, i fins i tot hem vist, en el viatge del president Mas al Brasil, que ens podem presentar al món amb les nostres empreses i empresaris, sense més ajuda. És la nostra millor marca. No tinguem cap mena de dubte que, tal com deia l'eslògan, “la feina ben feta no té fronteres”, i fent bé la nostra feina el món ens ho reconeix.

La justícia ens continua mostrant aquesta cara més singular a nosaltres, profans, que, com a jurat llec, no acabem d'entendre com és que a Jaume Matas se li rebaixa la pena de sis anys a nou mesos, a José Blanco se li arxiva el cas i a Yolanda Barcina el Tribunal Suprem no considera delicte el fet d'haver cobrat el doble i el triple de dietes de la Caixa Navarra, que presidia, i n'arxiva el cas. I, com que quan es va de baixada la tendència és cada vegada més atrevida, ens trobem que el president del Tribunal Constitucional pot ser militant d'un partit. El primer símptoma d'aluminosi del Constitucional es va detectar en la sentència sobre el decret llei d'expropiació de Rumasa de desembre del 1983. La votació va ser un empat, sis magistrats a favor i sis en contra, i només va ser el vot de qualitat del president, Manuel García Pelayo, que va fer constitucional aquella estranya expropiació. Però el president, amb un acte que l'honora, avergonyit per les pressions i interferències polítiques que va haver de suportar, va dimitir i va marxar a l'Argentina, on va morir.

La sentència de l'Estatut de Catalunya, amb el vot del català Eugeni Gay, que esmenava tot el pacte constitucional del 1978 i esmicolava una llei que havia estat referendada pel poble de Catalunya, ha estat el corrent subterrani que ha fet esllavissar emocionalment Catalunya d'Espanya, i ens ha marcat clarament un abans i un després.