La lloca i el galliner

La discreció amb què s'ha forjat el fitxatge per part de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i, sobretot, les paraules que el protagonista principal, Joaquim Nadal, va escollir per explicar-ho davant la premsa han provocat una forta sotragada al PSC gironí. Nadal, l'exalcalde, l'exconseller, l'excandidat a la presidència de la Generalitat, torna a estar damunt l'escenari, tots els focus concentrats en la seva persona, l'estabilitat del partit a on milita ballant-li a les mans. Diuen que quan s'ha tastat la glòria de la celebritat és molt difícil renunciar-hi. “Ho he decidit sense consultar-ho a ningú del partit”, va afirmar el flamant president del Pacte pel Dret a Decidir a Girona, i tothom va poder entendre que aquesta era la propina que destinava als companys de files: que se n'assabentessin per la tele, que retransmetia l'acte en directe. Les dinàmiques internes dels partits són un misteri insondable per als qui mai no hi hem militat, sempre condicionades per la medicina amarga de la disciplina de vot. Però per a un militant també deu ser difícil d'entendre que el president de la seva formació l'informi dels seus plans per la tele, com a qualsevol espectador sense carnet ni compromís, veure en definitiva com la lloca que en el passat donava escalf i magisteri als seus pollets es dediqui ara a esvalotar el galliner.