Bones perspectives

Josep Ramo­neda, filòsof i exdi­rec­tor del CCCB, expo­sava diu­menge pas­sat al diari Ara que Bar­ce­lona havia d'aple­gar for­ces per fer un nou salt qua­li­ta­tiu i, així, poten­ciar la seva pro­jecció inter­na­ci­o­nal, molt a la baixa segons l'últim rànquing de ciu­tats ela­bo­rat per The Eco­no­mist. Que Bar­ce­lona pugui gene­rar un model propi de cul­tura i aspiri a ser una referència mun­dial no només és una pri­o­ri­tat de país, sinó també una qüestió pri­mor­dial i un exem­ple a seguir per a la ciu­tat de Girona.

Girona, equi­dis­tant de Bar­ce­lona i Per­pinyà, punt d'arti­cu­lació entre el Piri­neu i la Costa Brava, sin­gu­la­rit­zada per una mito­lo­gia par­ti­cu­lar i assen­tada en uns atri­buts soci­als i cul­tu­rals que la pro­pul­sen a escala uni­ver­sal, ha de ser una ciu­tat amb per­fil propi i, al mateix temps, ha de ser una ciu­tat capaç d'atraure les pode­ro­ses ener­gies que ema­nen de la capi­tal del país. Cal recor­dar que el Call jueu, la Cate­dral, tot el con­junt històric de la ciu­tat, el Museu del Cinema, el Museu de
la Cate­dral (que anu­al­ment rep 230.000 visi­tants), la UdG, el Celler
de Can Roca, Tem­po­rada Alta i altres fac­tors econòmics, geogràfics i soci­als pro­pi­cien el petit mira­cle: fer que aquesta ciu­tat, que ronda els 100.000
habi­tants, sigui una referència uni­ver­sal.

Seria un mal­ba­ra­ta­ment irre­pa­ra­ble no enten­dre que aques­tes línies de força col·loquen Girona en el mapa, que és tant com dir que aques­tes línies de força ens per­me­ten cons­ti­tuir-nos, irra­diar models de cre­a­ti­vi­tat, ori­gi­nar espais soci­als i dinàmics. Tot el que fun­ci­ona a la Girona actual defuig el cofo­isme, l'endogàmia i l'auto­com­plaença. En una època de crisi gene­ra­lit­zada com aquesta, no és fàcil pen­sar nous horit­zons per a la ciu­tat. I no ho és perquè, entre altres raons, l'aus­te­ri­tat mal entesa pot ser una pèssima con­se­llera: pot afa­vo­rir inde­ci­si­ons i pèrdua d'opor­tu­ni­tats irre­pe­ti­bles. En aquest sen­tit cal pres­tar una atenció pre­fe­rent a la reno­vada pos­si­bi­li­tat d'adqui­rir l'impor­tantíssim fons de l'his­to­ri­a­dor i crític d'art Rafael San­tos Tor­ro­e­lla i de con­cen­trar-lo a la casa Pas­tors. Aquest fons consta d'una riquíssima col·lecció d'escul­tu­res, foto­gra­fies, ceràmiques, gra­vats, lito­gra­fies, lli­bres de bibliòfil i docu­ments epis­to­lars. Reu­nir obres de Dalí, Miró, Picasso, Ponç, Tàpies, Pica­bia, Norah Bor­ges... sig­ni­fi­ca­ria crear un nou eix gra­vi­ta­tori, for­jar un Ethos, subrat­llar l'aposta d'una ciu­tat que vol envi­go­rir uns trets morals, estètics, cul­tu­rals i, final­ment, espe­rançada­ment civi­lit­za­dors.