Bones perspectives
Josep Ramoneda, filòsof i exdirector del CCCB, exposava diumenge passat al diari Ara que Barcelona havia d'aplegar forces per fer un nou salt qualitatiu i, així, potenciar la seva projecció internacional, molt a la baixa segons l'últim rànquing de ciutats elaborat per The Economist. Que Barcelona pugui generar un model propi de cultura i aspiri a ser una referència mundial no només és una prioritat de país, sinó també una qüestió primordial i un exemple a seguir per a la ciutat de Girona.
Girona, equidistant de Barcelona i Perpinyà, punt d'articulació entre el Pirineu i la Costa Brava, singularitzada per una mitologia particular i assentada en uns atributs socials i culturals que la propulsen a escala universal, ha de ser una ciutat amb perfil propi i, al mateix temps, ha de ser una ciutat capaç d'atraure les poderoses energies que emanen de la capital del país. Cal recordar que el Call jueu, la Catedral, tot el conjunt històric de la ciutat, el Museu del Cinema, el Museu de
la Catedral (que anualment rep 230.000 visitants), la UdG, el Celler
de Can Roca, Temporada Alta i altres factors econòmics, geogràfics i socials propicien el petit miracle: fer que aquesta ciutat, que ronda els 100.000
habitants, sigui una referència universal.
Seria un malbaratament irreparable no entendre que aquestes línies de força col·loquen Girona en el mapa, que és tant com dir que aquestes línies de força ens permeten constituir-nos, irradiar models de creativitat, originar espais socials i dinàmics. Tot el que funciona a la Girona actual defuig el cofoisme, l'endogàmia i l'autocomplaença. En una època de crisi generalitzada com aquesta, no és fàcil pensar nous horitzons per a la ciutat. I no ho és perquè, entre altres raons, l'austeritat mal entesa pot ser una pèssima consellera: pot afavorir indecisions i pèrdua d'oportunitats irrepetibles. En aquest sentit cal prestar una atenció preferent a la renovada possibilitat d'adquirir l'importantíssim fons de l'historiador i crític d'art Rafael Santos Torroella i de concentrar-lo a la casa Pastors. Aquest fons consta d'una riquíssima col·lecció d'escultures, fotografies, ceràmiques, gravats, litografies, llibres de bibliòfil i documents epistolars. Reunir obres de Dalí, Miró, Picasso, Ponç, Tàpies, Picabia, Norah Borges... significaria crear un nou eix gravitatori, forjar un Ethos, subratllar l'aposta d'una ciutat que vol envigorir uns trets morals, estètics, culturals i, finalment, esperançadament civilitzadors.
