Petroli i gas
A Bagà, un poble de l'Alt Berguedà, abans del mal anomenat túnel del Cadí –creua el massís del Moixeró i no el Cadí–, hi ha una vella xemeneia, que és tot el que queda de La Petrolífera, la fàbrica que treballava amb esquistos bituminosos de les mines de Riutort –es poden visitar–, a la carretera de Guardiola a la Pobla de Lillet. El petroli que s'aconseguia a Bagà es destinava a cremar i a fer llum, no a omplir dipòsits d'automòbil. Al Berguedà no es trobarà mai petroli –espero–, però on sí que n'hi ha encara és al mar, davant del delta de l'Ebre i de les costes de Castelló. Fa 40 anys que n'extreuen i va ser la raó per la qual finalment el règim franquista va acceptar que es fes la refineria de Tarragona, l'última de l'Estat, quan hauria d'haver estat la primera.
Els esquistos bituminosos són força abundants, però fins fa poc no s'explotaven per treure petroli per un problema de cost. L'estat canadenc de Manitoba té una extensió com la d'Espanya, és gairebé desèrtic i tot el territori té aquestes pissarres. Els Estats Units també en tenen i, des que han trobat un nou sistema d'extracció –una mica bèstia per al medi ambient, tot sigui dit–, han augmentat fortament la producció de petroli i han reduït la dependència de les importacions de l'Aràbia Saudita i dels Emirats. D'aquestes pedres impregnades de petroli, els anglesos i americans en diuen shale.
El parent més proper del petroli és el gas natural, que s'hi troba sovint associat, i és una gran font energètica i menys contaminant que el petroli. Com que Gas Natural SA és la primera empresa industrial amb seu a Barcelona, no seré jo qui en parli malament, sinó ben al contrari. Al món hi ha més gas natural que petroli i cada cop se'n troba més. Repsol, una empresa amb participació de La Caixa i amb president català, participa en alguns dels grans jaciments que s'han trobat davant de les costes del Brasil; potser és una compensació per l'expropiació de Yacimientos Petrolíferos Fiscales –YPF– que tan poc gentilment va dur a terme la presidenta de l'Argentina, vídua del president Kirchner.
Tant el petroli com el gas natural són energies no renovables, i això vol dir que quan s'acabin haurem d'esperar uns quants milions d'anys més perquè en tornin a aparèixer. Des de la crisi petroliera de finals del 1973, quan els països exportadors de petroli en van multiplicar el preu, no es fa altra cosa que fer previsions per saber quants anys ens queden per consumir petroli. Es busquen amb afany energies renovables, com ara la solar –fotovoltaica– i l'eòlica –el vent– per a quan s'acabin les altres, en espera que els científics aconsegueixin la fissió nuclear –neta i no perillosa– a bon preu, d'aquí a vint o trenta anys.
Sóc totalment partidari del desenvolupament de les energies renovables. Només faltaria. Però també sóc favorable –com tothom– a pagar menys per l'electricitat que consumim a casa, per l'enllumenat públic i per la gasolina o el gasoil del cotxe. I el problema és que, ara per ara, les energies no renovables surten a més bon preu que les altres. I que de petroli i de gas n'hi ha per a dues o tres generacions més. Haurem de triar.
