Els il·lustrats i els menestrals

La progressió geomètrica de l'independentisme a Catalunya és, encara, una feina a mig fer. Per no saber, no sabem ni com acabarà. Per tant, en aquest moment de la partida resulta complicat analitzar les raons del que està passant. Ara bé, una cosa sembla certa: el punt d'inflexió cal situar-lo en la sentència sobre l'Estatut –contra l'Estatut?– emesa pel Tribunal Constitucional el juny del 2010. Aquesta sentència va ser una bufetada al conjunt de la societat catalana que, en forma de referèndum, havia avalat el text estatutari; però la sentència va ser, sobretot, una bufetada als sectors més il·lustrats del catalanisme polític, que eren els qui havien promogut la redacció d'un nou Estatut.

Una de les virtuts del pujolisme ha estat la seva capacitat per mobilitzar una menestralia generalment força escèptica –aquí, i a tots els països-- davant de plantejaments gaire abstractes. Pujol no es va inventar res, perquè el catalanisme és un sentiment popular que ve lluny. Ara bé, en els moments de màxim il·lusionisme doctrinari Pujol va recordar allò de “Sant Pancraç, salut i feina” i la majoria menestrala el va entendre. Pujol, per cert, no és un menestral de la mateixa manera que Pla no era un pagès amb boina. Pla era un esperit selecte que havia tastat els menjars literaris més exquisits però es va proposar arribar a la massa, és a dir, a la menestralia, i ho va aconseguir, en uns temps especialment difícils. Pujol tampoc no és un menestral sinó un polític de lectures amples i sòlides però també sabia com fer-ho per arribar a la majoria. La connexió de Pujol amb els menestrals no va ser ben vista pels il·lustrats d'esquerres de la mateixa manera que els il·lustrats republicans, aglutinats al voltant d'Acció Catalana, mai no es van acabar de fiar del carisma del coronel Macià. Allò de prometre “la caseta i l'hortet” els devia semblar una aberració populista. Però Macià va guanyar, davant la sorpresa de tothom. Com es pot veure, en el substrat més profund de la Història les coses no solen canviar gaire.

Irritar la menestralia sol tenir un preu relativament barat. La menestralia està avesada a rebre i, per sobre de tot, desitja pau per poder seguir treballant. Irritar la part més il·lustrada de les nostres esquerres sol comportar problemes específics perquè aquesta és una generació d'esquerres convençuda de la seva superioritat moral i convençuda, també, de l'excel·lència de les seves propostes programàtiques. Bona part d'aquestes esquerres pensaven sincerament que eren els millors, i als millors resulta perillós ofendre'ls.

L'Estatut del 2006 constituïa la proposta dels il·lustrats d'esquerres enfront del catalanisme menestral fins aleshores majoritari. Era una manera de dir: “Espereu que ara arribem nosaltres, i us ensenyarem com ens podem entendre amb el govern espanyol.” La resposta ja la sabem. El govern del PP no va tenir cap mena de mirament per l'aposta de Pasqual Maragall; ben mirat, el PSOE –i el PSC– tampoc.

I aquí estem. Ara els il·lustrats d'esquerres s'han tornat independentistes i la confluència amb el sentiment menestral catalanista ha fet que el cabal del riu independentista experimentés una pujada sense precedents. Pasqual Maragall ha estat un polític d'una influència més decisiva del que pot semblar a primera vista. Als barcelonins, ens ha canviat la ciutat i, de passada, ens ha fet anar tots en bicicleta; al conjunt dels catalans ens ha deixat una part molt important i molt influent de les esquerres il·lustrades a la banda de l'independentisme. I que ningú no s'enganyi: qui ha creuat el Rubicó difícilment torna enrere; menys encara, els qui estan acostumats a manar i confien, sobretot, en la seva intel·ligència.