Salvar la paraula
Hem arribat en un punt en què per primer cop no inquieta la possibilitat de la pèrdua violenta de la democràcia, sinó la seva progressiva degradació. La novetat és que no cal suplantar la democràcia per formes totalitàries de govern, n'hi ha prou amb la perversió de la paraula i el seu ús com a mecanisme de domini, com feien els règims totalitaris del segle XX a Europa. La paraula ha estat l'instrument i el suport principal de la democràcia. De fet, aquesta no és altra cosa que la paraula del demos, directa o per mitjà dels seus representants. Els qui clamen honestament per la regeneració de la democràcia, estan demanant, conscients o no, la regeneració de la paraula.
Avui la paraula és assaltada per totes bandes. La propaganda política, la publicitat comercial, els mitjans de comunicació dependents de la propaganda i de la publicitat, les xarxes virtuals deslliurades de qualsevulla exigència de qualitat en l'expressió, la telefonia del xat són màquines capoladores del significat de les paraules. Assistim a la producció i difusió en massa de paraules falses, fal·laces, devaluades, buides del seu significat originari, etimològic i moral. Aquella convenció que havíem assolit com a un dels èxits més preuats de la raó sobre el que volien dir les paraules s'està erosionant.
Abans d'endinsar-nos en la reflexió d'un contingut hem de deturar-nos a esbrinar si les paraules que l'expressen són usades rectament. Una paraula sola pot ser ambigua, ambivalent, enganyosa, enigmàtica, no significar el mateix per a tothom, ni haver estat pronunciada o escrita amb el propòsit d'enunciar el que el comú entendria. Munts de paraules (confiança, igualtat, justícia, benestar, poble...) pateixen tal degradació que ja no resulten recognoscibles pels destinataris, ni sovint tampoc pels seus emissors.
Ara sabem que darrere la paraula reforma s'amaguen una sostracció traïdora de drets i un rosari de patiments per a una gran part de la població. I quan s'apleguen un parell o més de paraules d'aquella mena, com ara estat propi, ja hem construït un món de nous significats, que poden ser interpretats de diferents maneres en diferents moments. La combinació de determinades paraules multiplica els efectes enganyosos de cadascuna.
Les paraules que figuren en un lloc destacat, l'encapçalament d'un editorial, d'una notícia, d'un article d'opinió, acostumen a ser com més atraients, més perilloses i, fins i tot, malèfiques, quan són emprades per desqualificar o per induir una certa creença. L'ús gratuït de paraules prenyades d'una càrrega històrica negativa: franquista, feixista, nazi..., s'ha generalitzat tant en la diatriba i la injúria que han perdut gairebé tot el seu significat malèvol. La seqüència és infernal: perversió de la paraula, perversió del llenguatge, perversió de la democràcia i, per contagi, perversió de les relacions socials i, àdhuc, interpersonals.
Amb un dia de diferència, a l'inici de les vacances d'agost, han comparegut davant el respectiu parlament dos presidents per parlar sobre casos de corrupció. Parlar al parlament obligaria al recte ús de les paraules, però l'oratòria i la dialèctica política s'utilitzen tot sovint per al joc de paraules i per al joc de la confusió amb les paraules. La intervenció del president del govern central ha batut rècords de deshonestedat intel·lectual en l'ús espuri de les paraules. Ni dimitirà ni corregirà el seu discurs habitual, farcit de paraules vàcues.
A Alemanya ja han dimitit els ministres de Cultura i de Defensa del govern actual, perquè en les tesis doctorals, treballs que es presenten com elaborades creacions personals amb paraules rigoroses, havien enganyat en el punt de la creació i del rigor de les paraules. Entre una tesi adulterada i corrupcions milionàries la diferència del frau és abismal, però també ho és la cultura de la paraula.
La regeneració democràtica serà una pura il·lusió sense salvar la paraula.
