Opinió

La pobresa

La caritat, donar sense compensació, és possible com a solució extrema i temporal, no estable

L'estàndard de pobresa està fixat inter­na­ci­o­nal­ment en una renda per per­sona i dia d'1,25 $. És la mit­jana de la renda més baixa dels ciu­ta­dans dels quinze països més pobres del món. Del 1990 al 2010 la població per sota d'aquesta renda mínima ha pas­sat en els països en desen­vo­lu­pa­ment, la Xina i l'Índia són els més poblats, del 43% al 21% de la seva població, en valor abso­lut de 1.900 a 1.100 mili­ons de per­so­nes. És l'avenç més impor­tant de la història de la huma­ni­tat per era­di­car la pobresa, però som 7.000 mili­ons de per­so­nes al món i encara un 15% de la població té una renda insu­fi­ci­ent per viure en el sen­tit estricte de la paraula.

El límit de pobresa en els països desen­vo­lu­pats és més alt. Als EUA la renda con­si­de­rada límit de pobresa és de 16 $ per per­sona. A Espa­nya les pres­ta­ci­ons soci­als mínimes estan al vol­tant de 17 $ per dia. El pla mobi­lit­zat per 147 països el 2000, Mille­nium Deve­lop­ment Goals (MDG), per era­di­car la pobresa extrema i reduir el nom­bre de per­so­nes en aquesta situ­ació a la mei­tat el 2015, ha estat diri­git a les pobla­ci­ons més pobres dels països en desen­vo­lu­pa­ment. L'objec­tiu s'ha acon­se­guit abans de la data límit, no així reduir la mor­ta­li­tat mater­nal un 75% i la infan­til un 66%. En parau­les de The Eco­no­mist, set­ma­nari britànic con­ser­va­dor: “Les per­so­nes amb una renda infe­rior a 1,25 $ per dia viuen una vida pobra, des­a­gra­da­ble, bru­tal i curta. No tenen el que es con­si­dera mínim: ense­nya­ment, ser­vei de salut, ves­tit, casa, però tam­poc ali­ment sufi­ci­ent per tenir una vida sana física­ment i men­tal­ment. Fer que la renda de les per­so­nes superi aquest valor no és una ambició sufi­ci­ent per a un món mínima­ment just, però és un pas neces­sari.”

El pre­si­dent Tru­man el 1949 va dir: “Més de la mei­tat de la població mun­dial viu en con­di­ci­ons pro­pe­res a la misèria. Per pri­mera vegada la huma­ni­tat té els conei­xe­ments neces­sa­ris per fer des­a­parèixer el pati­ment d'aquesta gent.” No ha estat fins l'any 2000 que la pobresa s'ha reduït a una velo­ci­tat sig­ni­fi­ca­tiva, però els desit­jos del pre­si­dent Tru­man basats en la capa­ci­tat de la huma­ni­tat per fer-ho encara no s'han con­ver­tit en rea­li­tat. Les habi­li­tats i la tec­no­lo­gia fa temps que es tenen, però la volun­tat mal­grat els avenços acon­se­guits en els últims anys és encara insu­fi­ci­ent. És la mani­fes­tació explícita de l'ego­isme i la inca­pa­ci­tat dels humans.

La reducció de la pobresa s'ha produït com a con­seqüència del crei­xe­ment dels països en desen­vo­lu­pa­ment. El crei­xe­ment d'aquests ha estat del 4% de 1960 al 2000 i del 6% del 2000 al 2010 mal­grat la crisi. A les àrees geogràfiques amb major índex de pobresa, Àsia de l'est i del sud, i Àfrica, els crei­xe­ments han estat en aquests dar­rers anys del 8 i del 7%. El 70% de la reducció de la pobresa es deu al crei­xe­ment però és cert que la igual­tat és deter­mi­nant en l'eficiència de la reducció. Un crei­xe­ment de l'1% pro­du­eix una reducció de pobresa, per­so­nes amb ingres­sos menors d'1,25 $ al dia, del 0,6% en països amb una gran desi­gual­tat i del 4,3% si hi ha una gran igual­tat de ren­des. Pro­moure la igual­tat és la millor manera d'apro­fi­tar el crei­xe­ment per reduir la pobresa, però és política­ment com­plexa perquè suposa can­vis soci­als que sovint por­ten al con­flicte en països sense democràcia on el debat dege­nera sovint en lluita oberta.

L'espec­ta­cu­lar crei­xe­ment de la Xina del 1980 al 2010 ha reduït el nom­bre de per­so­nes que viuen amb una renda infe­rior a 1,25 $ al dia en 700 mili­ons. Tres quar­tes parts de les per­so­nes que han sor­tit de la pobresa en els dar­rers anys ho han fet a la Xina. Això ha estat com­pa­ti­ble amb un incre­ment de la desi­gual­tat perquè el vigorós crei­xe­ment de l'eco­no­mia xinesa ho ha com­pen­sat tot.

La pre­gunta cab­dal ara és: si el nom­bre de per­so­nes que esta­ven sota al llin­dar de la pobresa s'ha reduït en 1.000 mili­ons en els dar­rers quinze anys, es pot man­te­nir aquest ritme en els pro­pers quinze? Si passés, l'extrema pobresa hau­ria des­a­pa­re­gut del món. La qüestió és incerta. Hi ha molts països a Àsia, l'Índia, i a Àfrica, els països sub­sa­ha­ri­ans, on això no passa perquè les seves eco­no­mies són encara força precàries i el seu crei­xe­ment no està garan­tit que sigui prou fort i esta­ble per reduir la pobresa de manera sig­ni­fi­ca­tiva. En tant que la pobresa està dis­persa en dife­rents països, era­di­car-la esdevé més difícil perquè el crei­xe­ment és més pre­cari i depèn de cir­cums­tan­cies i entorns més diver­sos. La reducció de la població rural a Àfrica i l'incre­ment de la població en edat de pro­duir són fac­tors posi­tius per al crei­xe­ment a la zona. El senyor Rava­llion, cap d'estu­dis del Banc Mun­dial, estima que si el crei­xe­ment d'aquests països d'Àfrica i Àsia es manté als nivells que s'han vist des del 2000, la pobresa –ren­des infe­ri­ors a 1,25 $ per dia– que­darà en només 200 mili­ons de per­so­nes el 2030, el 3% de la població mun­dial. És una incerta fita.

L'èxit de la reducció de la població extre­ma­da­ment pobra té un efecte de màrque­ting polític i social: els esforços tenen una uti­li­tat visi­ble i es jus­ti­fi­quen pel resul­tat. No hi ha qüestió més frus­trant que tre­ba­llar sense veure'n el fruit. L'èxit de la ini­ci­a­tiva MDG ha mobi­lit­zat dona­ci­ons i aju­des, però aquesta desi­gual­tat només des­a­pa­rei­xerà per no tor­nar si es genera acti­vi­tat econòmica, el tre­ball de la qual pugui ser remu­ne­rat i al qual pugui acce­dir una part d'aquesta població. Això plan­teja la neces­si­tat de for­mar-la i donar-li accés al tre­ball. Per tant, els ajuts han de ser indi­rec­tes si es vol fer esta­ble l'existència de ren­des sufi­ci­ents a les quals la gent pugui tenir accés. Sor­tir de l'extrema pobresa és tenir una renda gene­rada per un mateix, és a dir, és pro­veir un accés a la dig­ni­tat i lli­ber­tat de la per­sona. La cari­tat, donar sense com­pen­sació, és pos­si­ble com a solució extrema i tem­po­ral, no esta­ble, perquè la cari­tat és un pal·lia­tiu que genera dependència. Ha de ser aquesta indi­recta i dis­creta: “no donar peix, sinó una canya perquè pes­quin”.

És segur que el lliure comerç i la glo­ba­lit­zació en tant que este­nen l'acti­vi­tat econòmica a més països són i han estat la clau per resol­dre el pro­blema, però cal asse­gu­rar que l'explo­tació dels poders econòmics febles pels forts té límits, és a dir, hi ha mínims veri­fi­ca­bles pel comerç que evi­ten l'abús. La tari­fi­cació i con­tin­gen­tació del comerç a l'Àfrica és un impe­di­ment per al crei­xe­ment econòmic i, per tant, per a l'era­di­cació de la pobresa. El fet que l'abús del mer­cat per­ju­di­qui les eco­no­mies més febles no inva­lida que el mer­cat i el comerç, i no el pro­tec­ci­o­nisme, són la clau del pro­blema. Hi ha ini­ci­a­ti­ves a la OCDE per regu­lar i fer veri­fi­ca­bles les pràcti­ques comer­ci­als, però són encara clara­ment insu­fi­ci­ents. És el camí, però ningú vol fàcil­ment con­ver­tir les bones pràcti­ques en lleis i obli­ga­ci­ons. Per als homes, millor la cari­tat que la justícia, la lliure volun­tat que la regu­lació trans­pa­rent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.