PPCC

El procés sobi­ra­nista en el qual es troba immersa Cata­lu­nya ha tor­nat a posar damunt la taula la qüestió dels Països Cata­lans, una qüestió tan vella que es remunta a la con­questa que va fer-ne Jaume I i que explica, amb tota lògica, que la llen­gua que s'hi parla sigui el català. No cal per­dre temps amb els paranys que ens posen els nos­tres adver­sa­ris ni gas­tar ener­gies reba­tent argu­ments amb qui no vol deba­tre res.

Allò que m'amoïna és una tendència dins del sobi­ra­nisme, revi­fada avui, que creia feliçment superada. Dar­re­ra­ment s'alcen veus que recla­men la inde­pendència de Cata­lu­nya i apos­ten per dei­xar la resta dels ter­ri­to­ris a llur sort. Crec que el procés d'eman­ci­pació naci­o­nal ha de tenir tan­tes vies i calen­da­ris com ter­ri­to­ris tenim, però també crec que el Prin­ci­pat no es pot girar d'esquena i igno­rar la resta de ter­ri­to­ris ger­mans. Això sí: el Prin­ci­pat ha d'actuar amb intel·ligència. Com deia el polític francès Léon Gam­betta en relació amb l'Alsàcia i Lorena, “cal no par­lar-ne mai, però cal pen­sar-hi sem­pre”.

Si els mallor­quins, els nord-cata­lans o els valen­ci­ans naci­o­nal­ment cen­trats se sen­ten aban­do­nats per­dran moti­vació i ganes de tre­ba­llar. I ganes n'han de tenir, perquè no és fàcil ser sobi­ra­nista a Ala­cant, Eivissa o Ceret. Pen­sar prin­ci­pa­ti­na­ment, per dir-ho d'alguna manera, és exac­ta­ment allò que vol l'espa­nyo­lisme. Els atacs que pateix Cata­lu­nya són molt més greus a la resta dels Països Cata­lans. És ter­ri­ble­ment ingenu creure que les agres­si­ons lingüísti­ques a la Franja, al País Valencià i a les Illes Bale­ars són atacs des­co­or­di­nats i amb dinàmiques locals. Estic con­vençut que els caps pen­sants del PP, en vista de la pos­si­bi­li­tat real de per­dre Cata­lu­nya, tenen pànic d'un hipotètic efecte dòmino i han acti­vat una ofen­siva per debi­li­tar al màxim aquests ter­ri­to­ris per quan arribi el moment.

Cap país no renun­cia voluntària­ment al 40% del seu ter­ri­tori i de la seva població. No només seria una injustícia històrica i una indig­ni­tat humana, sinó que seria poc intel·ligent des del punt de vista econòmic, polític, estratègic, ambi­en­tal i cul­tu­ral. Cap país del món no ho ha fet voluntària­ment: cal que nosal­tres siguem els pri­mers a fer-ho?