PPCC

El procés sobiranista en el qual es troba immersa Catalunya ha tornat a posar damunt la taula la qüestió dels Països Catalans, una qüestió tan vella que es remunta a la conquesta que va fer-ne Jaume I i que explica, amb tota lògica, que la llengua que s'hi parla sigui el català. No cal perdre temps amb els paranys que ens posen els nostres adversaris ni gastar energies rebatent arguments amb qui no vol debatre res.

Allò que m'amoïna és una tendència dins del sobiranisme, revifada avui, que creia feliçment superada. Darrerament s'alcen veus que reclamen la independència de Catalunya i aposten per deixar la resta dels territoris a llur sort. Crec que el procés d'emancipació nacional ha de tenir tantes vies i calendaris com territoris tenim, però també crec que el Principat no es pot girar d'esquena i ignorar la resta de territoris germans. Això sí: el Principat ha d'actuar amb intel·ligència. Com deia el polític francès Léon Gambetta en relació amb l'Alsàcia i Lorena, “cal no parlar-ne mai, però cal pensar-hi sempre”.

Si els mallorquins, els nord-catalans o els valencians nacionalment centrats se senten abandonats perdran motivació i ganes de treballar. I ganes n'han de tenir, perquè no és fàcil ser sobiranista a Alacant, Eivissa o Ceret. Pensar principatinament, per dir-ho d'alguna manera, és exactament allò que vol l'espanyolisme. Els atacs que pateix Catalunya són molt més greus a la resta dels Països Catalans. És terriblement ingenu creure que les agressions lingüístiques a la Franja, al País Valencià i a les Illes Balears són atacs descoordinats i amb dinàmiques locals. Estic convençut que els caps pensants del PP, en vista de la possibilitat real de perdre Catalunya, tenen pànic d'un hipotètic efecte dòmino i han activat una ofensiva per debilitar al màxim aquests territoris per quan arribi el moment.

Cap país no renuncia voluntàriament al 40% del seu territori i de la seva població. No només seria una injustícia històrica i una indignitat humana, sinó que seria poc intel·ligent des del punt de vista econòmic, polític, estratègic, ambiental i cultural. Cap país del món no ho ha fet voluntàriament: cal que nosaltres siguem els primers a fer-ho?