Només xurriaques

L'estratègia normal de negociació per part del més fort és la de les xurriaques i la pastanaga,o sigui la combinació d'allò que fa mal –les xurriacades-, amb una oferta llaminera –la pastanaga. A les novel·les policíaques –i suposo que a la realitat- a l'hora d'interrogar un sospitós– es combinen en fer-ho el que fa de policia bo i el que fa de dolent. Però l'Estat espanyol no està per estratègies. Enlloc de seguir l'exemple del govern britànic, davant de la petició de referèndum d'Escòcia, que ha ensenyat primer la pastanaga i ara comença a treure les xurriaques, només opta per fer por. I utilitza armes econòmiques força convincents.

Els que han tocat el poder espanyol saben del que parlo. L'home o la dona, el noi o la noia, que treuen una bandera estelada al balcó, o que s'han apuntat per estar a la cadena humana el dia onze de setembre a l'Hospitalet de l'Infant, que no tenen ni han tingut mai poder polític ni econòmic, ni contacte amb el poder, no en tenen prou consciència. A l'empresari, que ha d'anar a Madrid cada setmana, o al polític que ha descobert Madrid al guanyar un escó al Parlament espanyol, o al que té un càrrec a la Generalitat de Catalunya no els hi haig d'explicar res.

Es torna a parlar d'asfíxia financera al govern de la Generalitat. Fa 40 anys ja en parlava l'economista, polític i conseller Ramon Trias Fargas. I si no se'n parlava abans es perquè no hi havia Generalitat i per tant no hi havia ningú per ofegar. Espanya ha estat i és un pes feixuc per Catalunya. Es un fet objectiu i que es pot demostrar, al marge de l'opció política de cadascú. Ho vaig escriure en un llibre que portava aquest títol, sense mencionar mai la paraula independència, i que no va merèixer ni una ratlla per part d'alguns diaris catalans, que coneixen bé el poder de l'estat i el mal de les xurriacades. Al govern autonòmic se l'asfixia i es molt fàcil ofegar. Només cal que un funcionari arribi una mica tard a la feina o deixi per la setmana que ve el que hauria d'haver fet avui. I l'asfixia aconsegueix una bona part del que es proposa, ja que el perjudicat només veu la mà del que no paga i no la del funcionari de Madrid, que ha sortit abans d'hora i ha oblidat fer la transferència.

El govern central també té armes legals al seu abast per fer mal a determinats particulars que el molesten. Només cal tenir un immoble perquè l'Agència Tributària exerceixi ben legítimament el seu dret a inspeccionar i a fer-te pessigolles. Al marge de les accions legals, hi ha rumors no confirmats, tramesos a determinats mitjans de comunicació en el moment oportú, que quan són desmentits ja han fet el mal que volien, com vàrem comprovar amb els pretesos comptes a Suïssa d'Artur Mas i Jordi Pujol, a la vetlla de les eleccions catalanes. O les influències personals amb membres del tercer poder per a veure si estan disposats a algunes accions judicials, que encara que no arribin a port, hauran desprestigiat. La por és un argument polític. Serà eficaç aquesta estratègia? A la llarga potser no, però es segur que a la curta acabarem amb el cul com un tomàquet.