Estat i corrupció
El càncer de les nacions és la corrupció: gangrena les seves entranyes, vicia la justícia, corroeix la moral de les conductes ciutadanes, subverteix l'escala de valors, privilegia els poc escrupolosos i mata la llibertat. Els de dalt ho dissolen tot des de la seva manca de límits morals; els de baix “es venen per un plat de llenties” en paràfrasis bíblica. La corrupció dels millors és la pitjor, la màxima. Si robar és un delicte, fer-ho des del Poder, o en nom de la pàtria, és el més execrable de tots ells. Quin tractament penal hauria d'atorgar-se als qui arruïnen el país o malversen el pressupost públic? Hauria de ser considerat aquest delicte de lesa pàtria i les seves penes, les majors del codi. No s'arruïna uns pocs, o una sola institució, sinó generacions senceres i el mateix Estat que es veu forçat a l'endeutament fins a la seva insostenibilitat. Es reconegui o no, això suposa la fallida o una sobrecàrrega brutal d'impostos per a successives generacions.
No encerto a comprendre tanta consideració amb la banca i el sistema financer. Els 240.000 milions del seu forat signifiquen la demostració clara del seu monumental desvergonyiment, tenint en compte la incompetència i, en particular, el seu cinisme a l'hora de robar els fons sota pretext d'una nova economia. Sorprenent que cap banquer hagi trepitjat si més no la presó des dels temps de Mario Conde (tan excepcional va ser el seu cas?). Han saquejat les caixes d'estalvis, institucions benèfiques, han detret recursos aliens; han perpetrat tota mena d'abusos, dotant-se de sumes salarials exagerades, de dietes i indemnitzacions escandalosíssimes, etcètera. Solament la presó és l'habitacle idoni per a semblants subjectes que es van irrogar el dret de satrapia sobre els nostres béns i estalvis, amb el Banc d'Espanya i tot l'aparell supervisor en la figuera. No em crec la seva innocència, més aviat neix en mi la sospita de tot el contrari. Veig impossible tanta incompetència alhora, i més sospitosa encara la circumstància que ningú no advertís la magnitud del desastre.
Qui pagarà la factura?. En primer lloc, els polítics que han tolerat aquest abús del sistema, enfonsant el benestar dels seus pobles. En segon lloc aquells que ho van tolerar, o ho van propiciar bé per incapacitat, bé per omissió o per la simple corrupció dels responsables. En tercer lloc els financers, especuladors sense entranyes, els saltejadors de les caixes d'estalvi, els administradors que menteixen i enganyen dipositants o inversors. En cap cas, la gent i el poble que no solament sofreixen les conseqüències del saqueig, sinó que es veuen forçats per imperatiu de l'Estat a cobrir deutes aliens originats pels qui van malversar els seus estalvis o senzillament els van estafar (les preferents) o van burlar la seva confiança, arruïnant els seus estalvis de tota la vida. Un Estat que toleri o dugui a terme una tal política és un Estat deslegitimat i injust. El fisc, per principi, no ha d'arruïnar les economies familiars amb l'abús impositiu, ni menys condemnar a la misèria i a l'atur aquelles capes socials menys afavorides, que paradoxalment han resultat les més danyades en aquest procés d'injustícia distributiva en cadena o els drets de la qual pels que van cotitzar s'han vist retallats, condemnant a la pobresa o a l'economia de subsistència els ciutadans que la creien superada al segle XX.
La factura de la corrupció suposa la ruïna dels febles, la inflor patrimonial dels rics que burlen el fisc en el seu paroxisme insolidari, la pèrdua de la llibertat en afligir la igualtat d'oportunitats gràcies al suborn, la destrucció de confiança al país que deriva en la desaparició d'inversions davant l'absència de garanties jurídiques; la pèrdua de garantia en les informacions de les empreses o en les estadístiques, etcètera. Aquesta factura ha de ser sufragada inicialment per polítics i governants, pels partits polítics, pels banquers i els desaprensius. En el cas que això no succeís, caldria parlar en altres termes correctors radicalment i tal vegada justificants de processos més durs. No estarien gaire allunyats de la raó. Aquesta raó dels pobles que és èticament superior a la de les nacions i els estats. Que prenguin bona nota els qui han perpetrat tota classe d'atropellaments als drets de la ciutadania. Els estats són fruit d'una convenció, i no els ciutadans esclaus per a tota la vida dels estats.
