La catifa iraniana

Una manera no gaire bona d'entrar en contacte amb un iranià culte és titllar-lo de “venedor de catifes”. És sabut que, en aquesta mena de mercadeig, es cometen exageracions i s'amaga la veritat tractant d'obtenir un preu avantatjós. Alguns occidentals, que cercaven una catifa barata, han caigut víctimes de la mil·lenària habilitat negociadora persa. La negociació entre Occident i l'Iran sobre el programa nuclear iranià és comparable a la venda d'una catifa perquè tothom dissimula i oculta els seus objectius reals.

El nou president iranià, Hassan Rohani, convida Occident a obrir una negociació “sincera i seriosa” sobre el programa nuclear del seu país, però alhora afirma que l'Iran no renunciarà a l'enriquiment d'urani.

Per la seva banda, el president nord-americà, Barack Obama, desplega la seva millor retòrica dialogant amb l'Iran mentre, al mateix temps, 76 dels seus propis 100 senadors l'insten a endurir les sancions contra el règim iranià i a fer més creïble la seva amenaça d'emprar la força si l'Iran no cedeix a la pressió.

Teheran, ofegat econòmicament per les sancions i amb unes taxes d'atur i d'inflació disparades, es troba en un dilema i Rohani dóna la culpa a “un tercer país” del doble tall de la posició nord-americana. Aquest tercer país és Israel, poc inclinat al fet que l'Iran i Occident arribin a cap acord negociat.

Si és així, els israelians cometen un error, perquè el temps juga a favor de l'Iran. Si no hi ha acord, els escenaris a mitjà termini són un Iran amb armes nuclears o una guerra que ningú pot desitjar seriosament. O és aquest el preu que Benjamin Netanyahu està disposat a pagar per frustrar la venda de la catifa iraniana?