opinió
A Maria Cobarsí
Tot just conèixer-la l'any 1958, a Sant Pere de Galligants, vaig veure que Maria Cobarsí era persona amb qui es podia parlar. No pas de tot, però. Seguidora de José Antonio, les seves arrelades idees socials i polítiques engendrades en el Glorioso Movimiento Nacional, no admetien discussió. Situat jo ben bé a l'altre extrem, sols quedava una solució si volíem relacionar-nos: no parlar-ne! L'acord tàcit ha durat 55 anys! En morir el cabdill, la nova perspectiva política va fer moderar la seva actitud, no pas les seves conviccions. El secret de l'equilibri de la nostra relació ha estat senzill, basat en dos principis bàsics: el respecte absolut per a les persones i les seves idees i l'amor a les flors. Aquesta mena de ram eteri, ha lluït any rere any, dintre del gerro amic que és la ciutat de Girona, la nostra enamorada. Quantes nits l'he recollida a la plaça dels Jurats i hem baixat per la Força, solitària i silenciosa, oint el trepig dels nostres passos. Inevitablement, cada any, sortia el problema: d'un pressupost d'onze o dotze milions de pessetes, dos o tres dies abans d'inaugurar no teníem ni un ral. Sols les promeses d'ajuda, algunes de les quals arribaven amb nou o deu mesos de retard. Un crèdit avalat per tots dos era cada any el tapaforats. Ha tingut esperit gairebé militar amb el tracte amb la indisciplinada legió de col·laboradors que sempre ha mantingut a ratlla. Els últims anys, sols el cor, rodejat de la seva figura envellida, treballava dins d'aquell niu de cigonyes, des del qual menava bona part de l'exposició. Els mitjans de comunicació que requerien la direcció, en veure la Maria dins del reducte, creien que era una broma o una burla. A ella la divertia! “Senyor periodista: passi, passi...”, els deia. Ens ha deixat: el seu cansat i atrotinat esquelet ha dit prou. Les idees i els treballs fruit de la seva desinteressada actuació seguiran essent norma per a les lleves de gent jove i ara ja experimentada que han anat accedint a l'exposició. Amb tot, se sentirà moltes vegades de boca de les seves deixebles, ara dones fetes: “La Maria ho faria diferent..., la Maria, la Maria...”, i mil i una més. Ella, esposada amb l'exposició, hi feia vida matrimonial uns dos mesos a l'any. La resta era un festeig cast i virtuós. Trobaré a faltar les mil i una trucades per telèfon: a totes hores del dia o de la nit: “Marca, tenim problemes. No tenim ni un ral!” Com sempre! Descansa en pau, Maria. De la nostra llavor sembrada, n'han sortit arbres corpulents i plançons reeixits que l'Ajuntament conrea intel·ligentment. L'exposició que somniàrem i férem, és ara adulta i imparable. No has pas de sofrir per la seva continuïtat. Descansa merescudament en pau. Adéu, Maria, adéu.
(*) President de l'Associació Amics de les Flors des de l'inici.