LA GALERIA
Cinema a la fresca
Les nits d'agost al poble de muntanya on vivia es feia cine cada dia. Normalment, títols que havien tingut èxit en la temporada d'hivern i que es repescaven. Val a dir que es tractava, gairebé, del principal aliment d'evasió i de cultura que s'estilava. Les sales eren plenes durant les quatre estacions de l'any. Els mesos d'estiu, la manca d'aire condicionat obligava a obrir balcons i finestres, i el so de la pel·lícula es deixava sentir pels carrers i les places més propers. Les tertúlies a la fresca estaven amenitzades per un fons de trets, de crits d'indis, d'arrabassaments de passió, de declaracions d'amor, de confessions de culpabilitat, de venjances o de la pompa musical que seguia al “The End”. Recordo d'aquest temps títols com ara La jauria humana, l'obra mestra d'Arthur Penn molt superior a la sobrevalorada Bonnie and Clyde; l'estimulant West Side Story; la gran dissecció de l'ambigüitat moral de Rosemary's baby, de Roman Polanski, aquí titulada per la gràcia d'algun distribuïdor imbècil La semilla del diablo; la vivisecció de les relacions de parella que va fer Stanley Donen a Dos a la carretera, anys abans de la també memorable Escenes d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman; o Lawrence d'Arabia, la pel·lícula en què David Lean va filmar millor el vent. El bon temps també temperava les objeccions morals dels porters, que feien els ulls grossos a l'hora de fixar-se en la classificació moral que mereixia cada pel·lícula, fet que ens permetia repescar títols que a l'hivern ens havien estat vetats per l'edat.
Tot això em ve a la memòria, assegut davant el portàtil, amb les finestres obertes i sabent que d'aquí a pocs moments triaré un títol a través d'un servidor plagat de milers de pel·lícules perfectament ordenades per èpoques, gèneres, directors, actors, etc. I tot només amb un botó. Trobaré a faltar quan les pel·lícules venien imposades per l'això o res i em farà mandra optar per una de concreta enmig de tantes. Quan l'hagi escollit, amb un altre botó la posaré en marxa i la miraré des de la solitud de la meva habitació. I l'escoltaré amb auriculars, no fos cas que el so s'escampés pels carrers i les places veïnes i algun veí s'exclamés o, pitjor encara, em denunciés.