Catalunya, capital Prada
La localitat de Prada, a la comarca del Conflent, és des d'avui el marc de l'edició número quaranta-cinc de la Universitat Catalana d'Estiu. Una cita tradicional de la cultura i l'activisme polític nostrat que durant molts anys ha anat trampejant aquí caic, allà m'aixeco, i en alguns temps no gaire reculats entre mirades de suficiència de molts sectors acadèmics intel·lectualment massa estirats i patriòticament massa poc compromesos per anar a dissertar en calça curta a un aplec de la ceba que, a més, des de la política majoritària fins no fa gaire era vist com un sobreeixidor d'estiu per a foguerades d'agost de quatre utòpics d'un interès purament folklòric i antropològic.
La tasca que fa avui la Universitat Catalana d'Estiu ja no és utòpica (si és que mai ho ha estat en el mal sentit de la paraula), sinó programàtica, i una prova concloent n'és la lliçó inaugural de la senyora Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB, sobre la viabilitat d'un estat català. També s'hi deixaran caure les primeres espases de la política, ja se sap que en aquests temps que corren la peregrinació és obligada i altament recomanable.
Què ha canviat, a Prada? Res. És des de Prada que, com des d'alguns altres fòrums on fa anys que piquen pedra, s'ha ajudat a canviar el catalanisme. Des de la modèstia de mitjans però amb una perseverança convençuda. A Catalunya ens cal impulsar estructures d'Estat, però també preservar aquelles que hauran contribuït, molt sovint contra el corrent, que una Catalunya lliure no sigui una truita somiada sinó una treballada realitat.
