José Ramón no estima la nostra llengua

No m'he tro­bat mai per­so­nal­ment José Ramón Bauzá. Em diuen els qui el conei­xen que no acos­tuma a mirar als ulls quan parla. Des de la seva estètica (cor­de­llets de colors al braó, ban­dera espa­nyola inclosa i pen­ti­nat de rebull al clo­tell) no diver­geix de tants altres diri­gents del seu par­tit a Madrid. Uti­litza major­ment el cas­tellà i lluita per diluir el sen­ti­ment auto­no­mista de les Illes din­tre de la gran Espa­nya. José Ramón pretén ara eli­mi­nar tot ves­tigi pro­vi­nent del seu entorn econòmic i social més imme­diat: els països cata­lans. Abans mort que sos­pitós de català; “Antes par­tido que doblado”, com deia aque­lla altra minis­tra naci­o­na­lista espa­nyola. D'aquesta pre­tensió se n'enor­gu­llia el pre­si­dent balear en el seu dia de glòria en el bere­nar a l'Hotel Ritz, quan va ser pre­sen­tat pel seu cap de files Mari­ano Rajoy i davant de la dreta madri­le­nya. Per quina raó el pre­si­dent balear no estima el seu país? Pos­si­ble­ment, diuen alguns, està fent mèrits per qual­que interès polític par­ti­cu­lar, i en aquest objec­tiu li deu con­ve­nir asso­lir el suport de la sec­to­rial de hoo­li­gans del seu par­tit, amb qui com­par­teix propòsit. La llen­gua fa olor de pan­ca­talà i José Ramón no dubta idò d'ata­car la llen­gua. Afor­tu­na­da­ment, no tota la dreta balear és així: Con­rado, Soler, Fiol, Huguet, Rot­ger, entre molts altres, mos­tren un pas­sat menys sec­tari. El mateix pre­si­dent Cañellas ha par­lat sem­pre de llen­gua i con­vivència, i el que fan ara aquests nou­vin­guts a la política no ho reco­neix com a fet “pels seus”.

Ata­car la llen­gua és llui­tar con­tra el dar­rer punt de con­nexió que alguns cre­uen que resta amb els països, diguem-ne ara, de “parla cata­lana”. Una llen­gua de la qual des­co­nei­xen la seva pràctica d'ús i con­reu. Tant els val: des de la ban­dera del tri­lingüisme pre­te­nen ara diluir l'ense­nya­ment del català, un català poc pre­sent ja als mit­jans i que encara alguns negli­gei­xen com a par­lar pagès. Els votants tra­di­ci­o­nals del PP estan lost in trans­la­tion i rei­vin­di­quen el rallar menorquí, eivis­senc, for­men­terí, mallorquí tal com sona, amb fal­tes d'orto­gra­fia que els por­ten a fer el ridícul. Un país així que no s'estima la llen­gua no és un país. La llen­gua és tan patri­moni com ho és la cul­tura talaiòtica here­tada o el pai­satge humà en què vivim. Qui estima el seu país no el des­tru­eix ni el dete­ri­ora. Està clar que qui no el fa seu (ni el visita ni l'habita) no el cuida i acaba negli­gint-lo i no esti­mant-lo. Això passa avui, al meu enten­dre, en aquests nous diri­gents del PP de les Illes que aspi­ren a fer car­rera a Madrid, on tin­dran bona aco­llida amb la con­fessió del seu únic i exclo­ent naci­o­na­lisme espa­nyo­lista, pro­jecció per la qual aga­fen car­re­reta tot cer­cant el suport de la facció exal­tada dels anti­ca­ta­la­nis­tes. A falta d'una amenaça més política par­tidària (fre­nar a les Illes el par­tit de Rosa Díez), foca­lit­zen la seva dèria en la llen­gua, ja sigui a l'ense­nya­ment com a l'ús quo­tidià de l'idi­oma als mit­jans de comu­ni­cació.

Val a dir que, aquesta vegada, el fet de cer­car el seu interès par­ti­dista de secta al pre­si­dent José Ramón pot no sor­tir-li gra­tis. A Menorca la rebel·lió dels ense­nyants està força estesa. Molts pares saben quins col·lec­tius es tro­ben dar­rere el rebuig al català: cul­tura més limi­tada, nou­vin­guts amb menys presència social i menor vocació de per­manència. Regi­dors i alguns bat­les als pobles de Mallorca es rebel·len ja que no poden fer ban­dera del que no cre­uen i mai no han prac­ti­cat: la dis­cri­mi­nació lingüística i el des­ba­lançament entre­guista en favor del cas­tellà amb l'excusa de l'anglès.

Dit això, aques­tes guer­res són molt cares en el nos­tre país balear que neces­sita refer la seva situ­ació al món: al món del finançament autonòmic mani­fes­ta­ment injust, del malmès règim espe­cial balear, per la manca de com­pen­sació d'un cost de trans­port que ofega les nos­tres empre­ses i dete­ri­ora el benes­tar de la gent, per uns cos­tos energètics que es veuen amenaçats avui a l'alça amb la reducció de sub­ven­ci­ons, un capi­tal humà amb ele­vat aban­do­nisme i un capi­tal social fràgil per la manca de com­promís social d'alguns habi­tants “de pas” amb el patri­moni illenc. I en lloc d'estar cen­trats en aquests pro­ble­mes, les nos­tres illes estan immer­ses en una dis­cussió d'un pro­blema pre­fa­bri­cat pels interes­sos d'alguns polítics i que han gene­rat un debat allà on no hi era. A més, sense cap horitzó sobre quin pro­blema resoldrà el seu propòsit, però amb ple conei­xe­ment dels danys col·late­rals que pro­voca. Neces­si­tam pau a les Illes, tran­quil·litat per retro­bar el nos­tre paper al món des del con­sens i resol­dre les qüesti­ons que veri­ta­ble­ment afec­ten el benes­tar de la gent. I que uns diri­gents polítics ins­tru­men­ta­lit­zin el debat de la llen­gua, per si matei­xos o per part d'altres inter­po­sats, des de l'amenaça de la foto en què qui es mou no surt, és prova de poc seny fent pre­val­dre els interes­sos indi­vi­du­als par­ti­dis­tes als col·lec­tius. I tot açò a un país que neces­sita més que mai esti­mar la seva llen­gua per esti­mar-se a si mateix.