La carta

Capvespre de festa major a la terrassa d'un restaurant d'una població baix-empordanesa. A la taula veïna, una colla de turistes alemanys aixequen el dit perquè vingui el cambrer. L'única persona del grup que parla la llengua de Cervantes, una dona d'uns quaranta anys, li fa saber al cambrer que tenen problemes per entendre la carta perquè està escrita només en català. D'entrada, el cambrer no entén el problema. “No está en castellano”, precisa la dona. No es tracta de cap protesta, ella ha expressat els seus dubtes sense fer cap retret ni protagonitzar cap sortida de to. Simplement els clients estrangers volen saber què signifiquen els plats que se'ls ofereixen, en unes hores en què els teutònics, i en general tota la gent del nord d'Europa, ja estan molt més afamats que nosaltres. A continuació es produeix una transferència educada d'informació, el cambrer enuncia en veu alta cada plat i va proporcionant tot seguit la corresponent traducció castellana. Els estrangers van fent que sí a mesura que la traducció gastronòmica els provoca salivera, encuriosits amb la singularitat dels plats de la cuina d'un país que segurament fins ara desconeixien, tot i que hi ha insalvables obstacles que el cambrer mira de saltar com pot, com ara el moment de presentar la botifarra de perol o els caragols amb allioli. Feta la comanda, els turistes germànics enceten una animada conversa, vés a saber si al voltant d'aquest lloc anomenat Catalunya. Sense voler-ho, l'anècdota s'ha fet un lloc en el programa de la festa per demostrar-nos que l'actitud militant dels amos del restaurant, el comportament obert dels clients estrangers i al capdavall la capacitat d'entesa entre les persones civilitzades no és cap quimera ni cap provocació sinó l'escenari més normal del món.