Música antiga a Poblet

Segurament, ja esteu al cas: ha nascut un nou festival de música a l'estiu a Catalunya. Vull dir un d'important, que farà companyia a una constel·lació que, més enllà de la crisi, continua brindant a residents i estiuejants unes nits màgiques, de somni, en què civilitat i cultura conviuen de manera harmoniosa amb el clima benigne d'aquest país privilegiat. Té tres elements distintius, aquest festival nou, i tots ben destacables: el primer és que se celebra a les terres aspres de la Catalunya nova, lluny d'aquell glamur de morenor compacta que sembla associar-se tradicionalment a l'Empordà i la Costa Brava; el segon és que té lloc a redós d'una arquitectura cistercenca i robusta tan noble, tan monumental, com tot el monestir de Poblet, sigui a la plaça, a la sala dels cups o a l'interior de l'església abacial, i el tercer és que ens transporta música dels temps passats, tresors relativament desconeguts que, a desgrat d'un vent favorable que els ha posat de moda fa un parell o tres de dècades, no han perdut gens ni mica la seva frescor ni la seva capacitat de fascinar-nos. La guia i l'execució del projecte no poden estar en mans millors, certament: les de Jordi Savall, el nostre músic més universal d'avui, que ha tingut la bona pensada de reproduir, en una certa manera i en un indret tan fundacional del seu país, l'experiència reeixida del Festival de Música i Història per al Diàleg Intercultural que ja fa vuit anys que duu a terme, cada estiu, en un altre monument cistercenc impressionant com l'abadia de Fontfreda, ben a prop de Narbona –el lloc, per cert, d'on va venir la comunitat fundadora de Poblet, al segle XII.

Sortosament, aquest primer Festival de Música Antiga de Poblet no podia començar millor: interpretacions excel·lents, èxit clamorós de públic, acollida càlida dels monjos, bona organització i temps propici. I té el bon propòsit de continuar-se celebrant els anys vinents, probablement amb una durada un xic més llarga. Vist el balanç d'aquesta iniciativa, molta gent d'aquelles comarques es demanava com era possible que hagués trigat tant de temps a produir-se, que hàgim hagut d'esperar tant per veure una realitat com aquesta.

Hi ha ajudat, sens dubte, no sols la qualitat ja demostrada dels músics –els diversos grups de Savall: Hespèrion XXI, Le Concert des Nations, La Capella Reial de Catalunya–, sinó, particularment, la diversitat de l'oferta, que, contra l'aprensió d'alguna gent davant aquest tipus de música, s'ha revelat d'una riquesa enorme. Així, el primer dia es van presentar peces cortesanes del barroc anglès alternades amb la magnífica recitació de textos de Shakespeare per part de Sílvia Bel i Josep M. Pou, de manera que la feliç trobada va constituir realment el somni d'una nit estiu. El segon dia, en un marc físic totalment diferent, va arribar l'hora de la intimitat de la viola de gamba del mateix Savall, que va recuperar els somnis i els planys de la somniadora de Sainte-Colombe i de Marin Marais, aquells músics que ell mateix va revelar-nos, ja fa més de vint anys (!!!), a Tous les matins du monde. Finalment, el tercer dia i a dins de l'església, encabits en l'estreta nau del segle XII i en la proximitat de les tombes reials, un nou retorn al voltant de la idea del pelegrinatge i de l'exili, amb les músiques de les Cantigas de Santa María i del Llibre Vermell de Montserrat i una tria de músiques remotes en el temps i en l'espai. Aquest darrer concert, com no podia ser de cap altra manera, va ser dedicat a la memòria de Montserrat Figueras, i en molts moments se'ns encongia l'ànim de poder-les escoltar sense que ella hi fos present. Per si no fos prou, retalls tan impressionants de la tradició sefardita –com ara l'anònim El pa de l'aflicció– feien més trista i feridora aquesta absència. Per sort, el cant col·lectiu i festiu del ball rodó dedicat a l'Ave Maria del Cuncti simus concanentes va tancar aquesta primera edició del festival amb un regust més alegre i venturós, fins que l'any que ve puguem tornar-hi.

D'aquesta manera, el calendari musical del nostre estiu es diversifica i s'enriqueix, i s'escampa encara més pel nostre territori. Ja gairebé tenim de tot i a tot arreu, podríem dir, i l'excusa del temps de les vacances ens permet no sols de recuperar noms clàssics i consagrats de tots els estils de les músiques lleugeres sinó un cert grau d'especialització que, en el camp concret de la música culta, fa possible una revisió general del repertori que no sempre és possible en la programació d'hivern, més exigent i més cenyida. I, com hem recordat tantes vegades, al costat dels grans festivals multitudinaris i famosos, una munió de pobles i ciutats del país es permeten petits cicles de música en viu que els seus habitants no tindrien a l'abast si no fos amb l'excusa de l'estiu i de la màgia de les nits a l'aire lliure. És una proposta global que, malgrat les retallades de les administracions, la pujada increïble de l'IVA cultural i la contenció forçosa que imposa la crisi a totes bandes, sembla resistir d'una manera prou acceptable. Una proposta que hauríem de preservar a qualsevol preu perquè, a més del públic habitual de les sales de concert, apropa al goig impagable de la música tota una altra gent que normalment en viu més allunyada...