Persecució

La carnisseria egípcia ha inspirat discursos sobre la democràcia. Curiosament, però, no n'he llegit cap que recordés que aquest sistema polític és una evolució del cristianisme. L'apunt tindria sentit si pensem què hi feien els seguidors dels Germans Musulmans cremant esglésies mentre l'exèrcit els massacrava. No tinc notícia que els generals egipcis siguin d'anar a missa. En canvi, el Times portava que, només dos dies després de la deposició del president Mursi, un botiguer cristià i el seu nebot es van fer un tip de saltar per les teulades del seu poble fins que els seus veïns els van enxampar i apunyalar. Hi ha una colla de llibres que recorden que el 70 per cent de la humanitat viu en països que no toleren la llibertat religiosa. La persecució de cristians no es dóna només als països islàmics, a Corea del Nord et poden afusellar per tenir una bíblia a casa. Però el 1948 Betlem tenia un 80 per cent de cristians i avui no passa del 12 per cent. En un segle, la presència de cristians a l'Iraq ha passat del 35 per cent a l'1,5 per cent; a Síria, del 40 al 10 per cent, i a Turquia, del 32 al 0,15 per cent. La persecució de cristians no és una excepció històrica fruit del colonialisme. Els cristians del món islàmic només van estar tranquils mentre els musulmans van viure enlluernats pel poder militar d'Occident, entre 1850 i 1950. Quan aquí vam començar a criticar el militarisme i a liberalitzar els drets de la dona l'admiració va començar a fer figa. És normal que els Germans Musulmans i els militars egipcis s'esbatussin si només saben respectar la llei del més fort. Quina democràcia podia constituir un president que tractava els jueus de “xuclasangs descendents del porc i del mico”? Mursi liderava un partit que veu els cristians com un obstacle per a la consecució d'uns Estats Units islàmics amb capital a Jerusalem. Tot i que va formar-se als Estats Units –on va tenir dos fills– el 2010 encara deia que era impossible que les Torres Bessones haguessin estat enfonsades pels avions segrestats per Atta i companyia. Potser abans de pretendre que Egipte esdevingués una democràcia, hauria sigut més modest començar demanant que tractés amb respecte els seus ciutadans cristians –cosa que Mubarak tampoc no feia.