Mendicaires

L'altre dia la poli­cia de Lon­dres va arres­tar un tal Simon Wright perquè es dedi­cava a dema­nar cari­tat pel car­rer… i a viure com un rei. L'amic Wright havia fet, com si diguéssim, de la neces­si­tat vir­tut i exer­cia una lucra­tiva pro­fessió que li donava per a un apar­ta­ment ele­gant i un bon sou. L'home tenia lloc fix pels volts de Lei­ces­ter Square i pas­sava vuit hores diàries a la feina. Fins i tot se l'havia vist tre­ba­llar algun cap de set­mana. Par­lem del men­di­caire pro­fes­si­o­nal. Simon Wright anava amb el gos regla­men­tari, una manta i la imatge del sense sos­tre. Ara bé, en el curiós món de les acti­vi­tats huma­nes, la de men­di­car no gau­deix de bona repu­tació. Amb tot, la presència cons­tant d'un pido­laire al mateix lloc fide­litza la cli­en­tela i molta gent s'acos­tuma a donar només al “seu” pobre. Com en altres ocu­pa­ci­ons, tenir un lloc propi és impor­tant. Dóna segu­re­tat i res­pec­ta­bi­li­tat. En canvi, el que se t'apropa i xerra massa pro­voca sus­picàcia i un punt d'intrusió des­a­gra­da­ble. A vega­des se'n sur­ten d'entrada. A l'Índia, on la pro­fessió té molts adep­tes, en vaig conèixer un que neces­si­tava diners per a l'enter­ra­ment del seu germà. El relat era con­vin­cent, però tenia l'incon­ve­ni­ent que quan al cap d'uns dies et tor­nava a abor­dar amb la història de l'enter­ra­ment et veies obli­gat a pre­gun­tar-li si el seu germà s'havia tor­nat a morir. La ren­di­bi­li­tat màxima l'obte­nen els que sem­pre són al mateix lloc i callen. No cal dra­ma­tit­zar. La neces­si­tat se'ls suposa. Jo con­fesso una certa debi­li­tat pels que pre­sen­ten la situ­ació amb fran­quesa (fins i tot els tolero una ombra de cinisme). I no sóc jo sol. Penso en un que té lloc fix al cen­tre de París. Em consta que li va la mar de bé. L'home té un car­tell que diu: “Em trobo bé i tinc casa. Només vull algu­nes mone­des per poder fer la cer­vesa. Gràcies.” La majo­ria de gent entén que si un es passa tan­tes hores al car­rer parant la mà el que ve més de gust és anar al bar de tant en tant. L'hones­te­dat es valora més que la llàstima forçada. A vega­des, quan no és a la parada (pre­su­mi­ble­ment perquè és a fer la cer­vesa), la gent també hi deixa caure algun cale­rot.