Comunicar i governar

Temps era temps, a València, als condemnats a mort se'ls deixava dir unes últimes paraules al moment de l'execució. I sembla que un penjat que ja s'aguantava només amb la soga al coll va invocar el seu dret tot dient: “Vull parlar, vull parlar”, i naturalment el van fer baixar i li demanaren què volia dir. La resposta va ser molt clara i lacònica: “Xe, que no m'escanyeu.” És a dir, exactament el que dirien avui els ciutadans d'aquest país si els demanessin l'opinió per la gran notícia que, per un 0,1 per cent de millora, ja podem dir que hem sortit de la recessió i això ja ens perfila una via de recuperació amb grans perspectives de creació de riquesa i de llocs de treball. Sembla mentida que, després de tant de temps, de marejar-nos amb la llumeta que s'albira al final del túnel i que, en realitat, era el fanalet vermell del furgó de cua d'Europa pel que fa a l'atur forçós i a d'altres indicadors que som el gran malalt econòmic de la UE i que, almenys, pinten bastos per completar un decenni perdut. Realment, el govern central s'ha cobert de glòria a l'hora de donar explicacions. M'ha recordat allò del feligrès que sent el predicador quan cita Santa Teresa de Jesús amb el “vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, que muero porque no muero” i no pot contenir-se d'exclamar: “Sí senyor, m'agrada perquè t'expliques!” El que passa és que una cosa és la mística i una altra ben diferent, la prosa que plantegi solucions o pal·liatius per la crisi econòmica.

Val a dir que aquest govern no facilita gaire les coses a l'hora de transmetre informació, confiança o previsions i pronòstics. Falta eloqüència fins i tot en els comunicats redactats per algú altre i llegits àdhuc allò tan revelador de “fin de la cita” o repetint a les víctimes de l'accident AVE-Renfe-Adif un condol idèntic al de les víctimes d'una catàstrofe de la Xina, reproduït en tota la seva integritat sense dissimular que el primer destinatari era algú altre. Tot això en l'aspecte formal, perquè el fons de les comunicacions és encara pitjor per absoluta manca de credibilitat. Per exemple, quan la ministra de Treball parla de crear llocs de treball amb un imperceptible creixement d'una dècima de punt, ella sap que tots sabem que per sota d'un increment del PIB d'almenys un 2 per cent no hi ha cap possibilitat de crear ocupació. I que no és seriós, ni té cap mena de rigor que, en no tenir possibilitats de referir-se a persones que han trobat col·locació, la responsable política presumeix que, gràcies a la seva actuació, s'ha evitat la destrucció de 250.000 llocs de treball. Naturalment ningú no sap com es demostra aquesta relació causa-efecte o com es calcula la xifra d'allò que es quantifica sense que hagi passat. Encara més, segons el Fons Monetari Internacional, encara que Espanya surti enguany de la recessió, això no beneficiaria en res els 6 milions d'aturats i la taxa de desocupació es mantindria per sobre del 25 per cent almenys fins al 2018.

SEGONS LA PREMSA ESTRANGERA aquest informe del FMI s'ha encaixat com un cop molt fort al govern Rajoy, que esperava poder vantar-se d'una millora que ajudés a esborrar en part l'escàndol del cas Bárcenas i de la implicació de la plana major del PP en el finançament irregular que durant més de 20 anys han perpetrat els homes que a gerència i Tresoreria va col·locar José María Aznar. Espanya, doncs, només pot aspirar a un creixement anèmic sense capacitat de crear treball. És segurament per això que el govern i la patronal s'han dedicat a agilitar i abaratir l'acomiadament, a facilitar la no-cobertura de convenis col·lectius i, últimament, a eliminar els “privilegis” dels treballadors amb contracte indefinit. Per cert, l'obscurantisme governamental també s'ha aplicat a còpia de manipular les xifres sense fer referència o càlculs ajustats a l'estacionalitat. La UE, en observar petits símptomes d'una menor caiguda, ha publicat dades referents a l'evolució experimentada durant els darrers tres anys. Espanya queda a l'últim lloc en matèria d'atur forçós i penúltima pel que fa al sentiment empresarial.

Ateses les contradiccions que genera l'abdicació de l'esquerra europea, la Fundació Friedrich Ebert (socialdemòcrata alemanya) ha advertit als sindicats espanyols que, en aquest país, ens estan aixecant la camisa i fomentant polítiques neoliberals, una correlació entre capital i treball que afavoreix els empresaris. Caldrà, doncs, que els sindicats recuperin les actituds i les funcions que amb el temps s'han anat adulterant a còpia de fons de formació professional que també financen patronals, una adequada utilització dels fons europeus per a combatre l'atur dels joves o, pitjor encara, dedicar subvencions de la UE a falsificar els ERO. El resultat de l'actual sistema és que el govern de Madrid ens pugui dir que els ciutadans han modificat els patrons de consum. L'autoritat competent diu que ha baixat el consum de roba i menjar i que, en canvi, es fa més despesa de la llum. Com si això fos una decisió lliure dels consumidors, quan, en realitat, és el govern conjuntament amb els oligopolis de gas, aigua, electricitat, telèfons, benzina, peatges, transports públics, etc., el responsable d'unes tarifes regulades que són les més cares d'Europa i enriqueixen de manera obscena els consellers com ara, per exemple, Felipe González (GN-U. Fenosa), Aznar (Endesa), l'íntim de Zapatero, Javier de Pas (Telefónica), i tutti quanti situats en l'opulència, mentre els aturats, els assalariats i les classes mitjanes no poden ni arribar a final de mes.

Quin país! L'Esperança Aguirre va destruir el model de comerç equilibrat que s'havia establert a Catalunya i va predicar la llibertat salvatge i la llei de la selva en benefici dels grans centres de distribució i contra el petit comerç de proximitat i caràcter familiar. El resultat ja l'hem vist. Ha passat al revés del que Doña Espe havia promès i El Corte Inglés, nau capitana de la flota comercial minorista del país, s'ha vist obligat a refinançar amb la banca uns 3,800 milions. Esperem que amb el casino d'Eurovegas la “lideressa” del PP no es tornés a equivocar amb el model centralista que s'imposa en virtut d'una pretesa unitat de mercat. Finalment, només faltava la delegada del govern central a Madrid, la Sra. Cifuentes, que es queixa de les inexistents ambaixades catalanes mentre ella ocupa el càrrec innecessari de coordinadora amb els ministres que, pel que es veu, necessiten relacionar-se amb ells mateixos. Això sí que s'ha de suprimir, per pura decència i naturalesa de la seva funció; no hauria de criticar la Generalitat i acusar-la de donar un mal servei sanitari. Catalunya, que a pesar de l'asfíxia financera derivada de la vampirització madrilenya, té els principals centres mèdics i atén malalts greus de fora de Catalunya sense que li hagin pagat mai els “desplazados”. Espero que la delegada superi l'accident de moto que ha tingut encara que s'extralimiti en opinar de coses que no són de la seva incumbència ni són veritat. Però em poden aclarir si s'ha anat a curar a un centre mèdic privat? Perquè això sol acabar de desmuntar les seves improcedents i inapropiades opinions.