Emprenedors que fracassen
L'amic Àngel Castiñeira ha escrit un article a la premsa en el qual suggereix que l'esperit emprenedor de què lluïm els catalans l'associem als empresaris amb èxit. Suposo que la referència no anava per mi, que m'he passat mitja vida escrivint i parlant-ne, però és un tema de debat interessant.
He conegut molts emprenedors catalans. Alguns per investigació, ja que formen part de la història, altres per coneixement personal. Ser vell només té un avantatge: que pots donar una versió com a observador directe d'alguns fets o d'algunes persones llunyanes en el temps. Vaig conèixer ministres econòmics del règim franquista i la majoria dels grans i mitjans empresaris catalans de les dècades dels anys seixanta i setanta. Era el secretari d'un banc, i això em donava accés a les autoritats de l'Estat i a les intimitats econòmiques dels empresaris catalans, amb els que tractava. Sempre he tingut molt clar que l'esperit emprenedor no té una relació directa amb fer diners. Julio Muñoz Ramonet, de qui es parla aquests dies amb motiu dels quadres desapareguts del seu palau al carrer de Muntaner –el del marquès d'Alella–, va fer molts diners, però mai va ser un empresari. Posaré tres exemples del que vull dir.
Jaume Castell Lastortras va morir a Suïssa –com Julio Muñoz– ensorrat, però no arruïnat. Va crear un gran imperi –Banc de Madrid, Banc Català de Desenvolupament, el primer grup tèxtil cotoner de l'Estat–, que es va atribuir a les seves bones relacions amb el règim franquista. Per mi, Jaume Castell hauria prosperat també en democràcia, però li va tocar una dictadura. La plaça Sant Jaume era en el seu temps la plaça de Jaume Castell, ja que era íntim del president de la Diputació, Samaranch, i de l'alcalde de Barcelona, Viola, assassinat durant la transició per uns que volien fer una ETA catalana. Tenia el despatx a l'edifici ocupat ara pel grup Godó, que va fer construir ell.
Andreu Ribera i Rovira és un dels empresaris que més he respectat i admirat. Per mi, el millor president de la Cambra de Comerç de Barcelona que hi va haver durant el segle XX. Però l'empresa familiar va fer suspensió de pagaments durant la transició i el Banc Industrial de Catalunya, que presidia, no va resistir la crisi econòmica i les envestides polítiques contra Banca Catalana, amb la qual estava vinculat. No va pair mai el daltabaix.
Josep Andreu i Abelló va ser el diputat més jove del Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana, durant la Segona República. Després de la guerra es va exiliar uns anys i va tornar a casa. Serà el primer president de l'Ateneu Barcelonès amb la democràcia. Havia fet diners a Tànger com a banquer, tenia relacions i encapçalà projectes industrials, cap dels quals acabà bé. Hi vaig tenir bona relació personal i el vaig respectar.
Són tres personalitats ben diferents, però totes tres coincidiren en l'esperit emprenedor i en el fracàs empresarial, segons com es miri. Però és impossible jutjar-los sense tenir en compte les circumstàncies en què van haver de viure. Amic Àngel, l'esperit emprenedor no està sempre lligat a l'èxit, però té una gran importància per als catalans.
