Un anglès tossut i un inspirat ianqui

Tots aquests mesos de canícula els pas­sem immer­sos en el que conei­xem com a horari d'estiu, per bé que aquest horari s'adopta en pri­ma­vera i s'aban­dona a la tar­dor. Les bus­ques del rellotge can­vien del ritme hiver­nal a l'esti­val a les dues de la mati­nada del pri­mer diu­menge d'abril o l'últim de març (això si vivim a l'hemis­feri nord, com és el cas) quan hem d'avançar una hora el rellotge. El tor­nem a endar­re­rir a les dues de la mati­nada del dar­rer diu­menge d'octu­bre.

Aquest horari, cone­gut com a horari d'estalvi de llum diürna (DST, Day­light saving time, en les seves sigles en anglès) res­pon a una con­venció inter­na­ci­o­nal adop­tada per apro­fi­tar millor les hores de llum i ren­di­bi­lit­zar i raci­o­na­lit­zar el con­sum energètic. Cada any, però, és recur­rent al debat als mit­jans –i ara a les xar­xes soci­als– sobre si real­ment la mesura té alguna uti­li­tat real. De moment ningú ha gosat con­tra­ve­nir la norma.

La pater­ni­tat de l'invent s'atri­bu­eix a un dels pares fun­da­dors dels Estats Units, Ben­ja­min Frank­lin, però qui real­ment va desen­vo­lu­par el con­cepte va ser el cons­truc­tor anglès William Willet. El 1784, durant una estada a França, Frank­lin va obser­var que els pari­sencs estal­vi­a­ven més en espel­mes aixe­cant-se més d'hora i apro­fi­tant la pri­mera llum del sol. El polític i científic nord-ame­ricà va plas­mar les impres­si­ons que li havia gene­rat l'obser­vació d'aquest fet en una carta que va enviar al diari Jour­nal de París. A la mis­siva sol·lici­tava el raci­o­na­ment de les espel­mes, la cre­ació d'un impost a les con­tra­fi­nes­tres o l'estrambòtica idea de des­per­tar els ciu­ta­dans fent sonar les cam­pa­nes de les esglésies o, encara pit­jor, a base de sal­ves de canó. Val a dir que cap d'aques­tes engi­nyo­ses pro­pos­tes va pros­pe­rar.

Va ser Willet qui va donar cos a la idea esbos­sada uns anys abans per Frank­lin. Explica la història que la llum –mai millor dit– se li va encen­dre després de mun­tar a cavall a la població de Petts Wood, a Brom­ley, on va obser­var que mol­tes per­si­a­nes con­ti­nu­a­ven tan­ca­des mal­grat que el sol feia estona que escal­fava. El 1907, valent-se dels seus recur­sos econòmics, va fer córrer un pam­flet ano­me­nat La des­pesa de la llum del dia en què pro­po­sava que els rellot­ges s'havien d'avançar 80 minuts a l'estiu. L'objec­tiu era fer que les tar­des tin­gues­sin més llum i estal­viar uns 2,5 mili­ons de lliu­res en des­pe­ses d'enllu­me­nat. Aquesta hora i vint s'havia de gua­nyar a les 2 de la mati­nada els diu­men­ges suc­ces­sius d'abril i retar­dats en igual temps els diu­men­ges de setem­bre.

Un any més tard, i amb el suport del par­la­men­tari Robert Pearce i gràcies a una intensa cam­pa­nya ciu­ta­dana, va fer, sense for­tuna, diver­sos intents per acon­se­guir que el seu pro­jecte es con­vertís en llei. El 1909, el que li dona­ria suport seria un jove Wins­ton Churc­hill. Un cop més la idea no va pros­pe­rar, però. Per què? Willet i els polítics que li dona­ven suport es tro­ba­ven al davant un nombrós grup crític de polítics que els acu­sa­ven de puri­tans, i d'estar ansi­o­sos per por­tar la gent d'hora al llit per fer-los, mal­grat tot, més salu­da­bles, rics i savis. Humor anglès.

El que no es pot dir de Willet és que es rendís fàcil­ment; cada any fins al 1914 va insis­tir al Par­la­ment, ava­lat cada cop per més suports relle­vants com el de Lloyd George, Edu­ard VII, el direc­tor de Har­rods o el gerent del Banc Naci­o­nal. Els opo­si­tors també eren gent de pes: el pri­mer minis­tre, l'astrònom reial o el direc­tor de l'ofi­cina mete­o­rològica, a banda d'orga­nit­za­ci­ons agràries.

Havia de ser una guerra, la pri­mera d'abast mun­dial, la que can­vi­a­ria els equi­li­bris. Els motius eren l'estalvi de carbó i difi­cul­tar, amb les apa­ga­des noc­tur­nes, els bom­bar­de­jos sobre la població. Els pri­mers a adop­tar la mesura no van ser els angle­sos, sinó els espa­vi­lats ale­manys. El 30 d'abril del 1916 va ser el pri­mer cop que es va apli­car a Ale­ma­nya el pro­jecte britànic. El Regne Unit aca­ba­ria fent-se'l seu el 17 de maig del 1916 i el van apli­car el diu­menge, 21 de maig, d'aquell any. L'avançament va ser només d'una hora, no de 80 minuts, com pro­po­sava Willet.

L'insigne pare del canvi horari no va arri­bar a veure com­plert el seu desig, amb 58 anys moria de grip, el 1915. Els ame­ri­cans van ser dels dar­rers a incor­po­rar-se a la nova estratègia horària, no ho van fer fins al 1918, molt després que la majo­ria de països euro­peus. Amb una excepció, Espa­nya, que sem­pre va tard, va tri­gar quasi 60 anys a implan­tar-la: el 1974. I va adop­tar l'horari com a con­seqüència de la crisi del petroli.

Després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, però, molts països van revo­car l'acord. La història del canvi d'horari ha estat el d'una per­ma­nent anada i vin­guda. D'apro­va­ci­ons i revo­ca­ci­ons al llarg de tot el segle XX. De fet, no va ser fins al 1996 que l'horari d'estiu euro­peu s'ha apli­cat des de l'últim diu­menge de març fins a l'últim d'octu­bre.