El verb ‘refinançar'
Els bancs no donen crèdits nous, renoven els vells,o sigui que refinancen. Es la tònica general, no l'excepció. No es donen crèdits nous, sigui perquè els bancs estan tan endeutats com els seus clients o perquè la demanda no s'adapta als seus criteris d'inversió i han de dir que no a la petició. Fins aquí, m'he limitat a informar d'un fet. Ara ve el comentari personal.
La gran banca, a nivell global, és la que està sortint més ben parada de la crisi econòmica. Han liquidat una bona part de la competència, presenten un bon compte de resultats, tenen un enorme poder polític, a més d'econòmic, i un volum de negoci que els converteix en massa grans perquè facin fallida –“too big to fail”–. Com que són supervivents de la gran ensorrada financera del 2008 –bancs i caixes– consideren que ho van fer millor que els altres i no han demostrat en cap moment senyals de penediment, ni han acceptat que ells tampoc no van fer les coses prou bé. Parlo en general, ja que hi ha de tot, però són principis que es poden aplicar als dos grans bancs espanyols, Santander i BBVA. I el resultat és evident. Qui mana més a l'Estat espanyol: Emilio Botín, president del Santander, o bé Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda?; Francisco González, president del BBVA, o bé Luis de Guindos, ministre d'Economia? No en tinc la resposta, però és discutible.
Les possibilitats dels banquers per influir sobre la famosa prima de risc del deute espanyol són altes, per exemple. Segur que estan més ben informats sobre la política econòmica del govern espanyol que un periodista madrileny, cosí o company de golf del secretari del ministre. Es parla de taxes de morositat dels crèdits bancaris i es considera que els que les tenen més altes per aplicació d'uns principis objectius del Banc d'Espanya tenen menys solvència que els altres.
Però per això els bancs refinancen el deute dels clients, sempre que vegin una possibilitat de recuperar els diners deixats a mitjan o llarg termini. Un crèdit refinançat no serà mai un morós, si es paguen els interessos i les amortitzacions quan toqui. És clar que llavors es poden tornar a refinançar. No dic que tots els crèdits són insolvents, sinó que cap entitat financera –i menys el Banc d'Espanya– no coneix exactament el valor real dels seus actius crediticis. Tot depèn en bona part de l'evolució econòmica: si la conjuntura millora, les empreses podran pagar els deutes al seu venciment. L'actitud dels bancs és clara en refinançar: qui dia passa, any empeny.
Les grans empreses tenen més facilitat per refinançar els crèdits que les petites o mitjanes, perquè els seus deutes són més grossos. Als bancs els interessa més refinançar cent milions d'euros que un, ja que si no ho fan, els crèdits poden ser qualificats com a morosos i en el primer cas el mal sobre el balanç del banc seria molt superior. A la meva joventut, a les escoles ens recomanaven fer examen de consciència. El marc és molt diferent, però el concepte es manté. No seria bo que els bancs, que han superat la terrible depuració, fessin examen de consciència?
