Ara és l'hora

Ja tenim la cadena cata­lana a punt! És evi­dent que serà un èxit. I és evi­dent que l'arrogància amb què ens igno­ren a l'altiplà tron­to­llarà o almenys mos­trarà unes fis­su­res.

I tan­ma­teix, em faig algu­nes pre­gun­tes que no em sé res­pon­dre: en aquest país, el procés sobi­ra­nista, a hores d'ara, recau sobre la gent, sobre la soci­e­tat, sobre el poble. No té diri­gents polítics –fora de parau­les benin­ten­ci­o­na­des–, com si nosal­tres fóssim els pro­ta­go­nis­tes i els nos­tres diri­gents, el públic que aplau­deix (amb algun minúscul xiu­let). La soci­e­tat arros­sega el carro i els diri­gents [sic] van dalt del carro: no és xocant?

Ima­gino que reben pres­si­ons que nosal­tres no sabem, i que neces­si­ten més valor per­so­nal que no pas el nos­tre ano­ni­mat col·lec­tiu. També sé que alguns han escal­fat, amb argu­ments, l'ambi­ent abans que comencés el procés mul­ti­tu­di­nari.

També em pre­gunto el sen­tit de l'admo­nició del Par­tit Popu­lar sobre que Mas és el pre­si­dent de tots els cata­lans i no només d'una part; senyora Camacho: amb el mateix argu­ment jo podria excla­mar que Rajoy és el pre­si­dent de tots els espa­nyols (o que tenen el pas­sa­port espa­nyol), també dels inde­pen­den­tis­tes, i tot i això el tenim en con­tra.

I em pre­gunto si quan s'ama­guen rere la crisi, és a dir, quan posen com a excusa con­tra el sobi­ra­nisme que el que pre­o­cupa la gent són les pen­si­ons i l'atur (ja ho crec, que pre­o­cupa!), no s'ado­nen que amb la gibral­ta­rada no estan ser­vint aques­tes pre­o­cu­pa­ci­ons sinó les iden­titàries espa­nyo­les?

Tan­ma­teix, el que a mi m'hau­ria agra­dat fer avui seria par­lar d'un gegant de la poe­sia: Sea­mus Hea­ney, tan obs­cur, tan pro­fund i de vega­des impe­ne­tra­ble. I m'hau­ria com­pla­gut dedi­car-li la columna, ara que se n'ha anat per sem­pre, perquè tant ell com Joyce, escrip­tors tots dos geni­als, tots dos irlan­de­sos, escri­vien en anglès. Però la seva Irlanda batega en cada línia. Els cata­lans que escri­uen en cas­tellà, escri­uen d'una Cata­lu­nya epidèrmica: els car­rers, les ubi­ca­ci­ons, alguns records, però l'ànima cata­lana n'és absent.

Sí, m'hau­ria pla­gut par­lar de Hea­ney. Però ara només puc pen­sar en el prin­cipi del final. Perquè la lli­ber­tat és a la can­to­nada.