Indefensable
Ahir va sortir publicat que la Comissió Europea ha donat un toc d'atenció a Espanya per la banalització del nazisme. A partir de l'1 de desembre del 2014, la Comissió tindrà competències per incoar procediments d'infracció i podrà castigar els estats membres que no sancionin “penalment la incitació a la violència i a l'odi”. Bé, ja era hora! Ja era hora que algú toqués la cresta de manera pública i oficial per l'ús tendenciós, manipulador i sobretot irresponsable d'institucions i mitjans de comunicació estatals davant del desig d'independència de Catalunya.
Comparar la voluntat d'independentisme català amb el que va passar a l'Alemanya nazi és tan insultant que, si no fos pel rerefons perillós que significa tot plegat, seria grotesc.
A mesura que em faig gran, cada vegada tinc més clar que no tota manifestació d'idees ni mostra de símbols és lícita i defensable en pro de la llibertat d'expressió. Segons quines paraules i imatges tenen unes connotacions implícites negatives, amb una transcendència que va més enllà d'elles mateixes i que no poden deixar-se defensar sense que passi res. Penso que, cada vegada més, per tal que la desídia no vagi agafant terreny d'una manera imperdonable i vagi engrandint-se fen-te sentir partícip d'uns despropòsits perillosos i perversos, hem de saber que un discurs o manifestació xenòfoba, un símbol que representi la pèrdua de llibertats o una actitud clarament antidemòcrata han de ser censurables públicament sense pudor i amb valentia.
Tot i aquesta bona voluntat d'arenga alliçonadora, els he de confessar que en més d'una ocasió he estat espectadora de gestos o declaracions que xocaven directament amb allò que pensava o defensava i que per comoditat, mandra i ganes d'evitar el conflicte he deixat que l'energumen que diu una barbaritat sortís il·lès de la tertúlia. Però ja fa temps que, com que em sembla important que, en la parcel·la que em toca, ningú es trobi davant meu un terreny abonat que li permet amb impunitat dir i defensar tot allò que li passa pel barret donant per fet que els allà presents, més respectuosos, educats i conciliadors, participem de la mateixa idea, vaig decidir treure'm de sobre aquella mandra que els comentava i, amb tot el respecte de què sóc capaç, ja no deixo que, davant meu, es manifestin de manera impune segons quins disbarats, salvatjades, ideologies i creences. Mostrar públicament el teu desacord quan algú defensa l'indefensable és imprescindible per anar acotant les coses i no deixar el camp lliure als manipuladors, extremistes i tendenciosos.