Aliats per interès

L'atac a Síria com a càstig pel seu ús d'armes químiques contra la pròpia població es demora. Els EUA i França, els principals poders que semblen determinats a executar-lo, cerquen avals parlamentaris per a la seva decisió, sobretot després que el Parlament britànic rebutgés la moció del govern de David Cameron per autoritzar l'atac.

La demora occidental a l'hora d'atacar Síria és exactament el contrari del que va passar en el cas de l'Iraq. I és deguda sobretot a les mentides que van envoltar aquella campanya impulsada per l'administració Bush. La cautela actual no és deguda a motius ètics o humanitaris, sinó als interessos de les potències occidentals en la crisi siriana. Com va dir el president Obama, els EUA no pretenen “posar botes sobre el terreny” a Síria, sinó senzillament marcar la seva influència per, després de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, impedir que aquest sigui substituït per grups gihadistes. I França no oblida que, com a antiga potència colonial a Síria, pot fer valer els seus interessos en el futur, sobretot en el terreny econòmic, quan calgui reconstruir Síria després de la devastació de la guerra.

De fet, el que ara passa amb Síria és el que hauria hagut de passar a l'Iraq: que els atacants esperessin a tenir l'aval parlamentari i de l'opinió pública abans de desfermar la seva màquina militar. Es veu, però, que desfer-se del règim de Saddam Hussein era més urgent que posar fi a la tirania d'Al-Assad.

Caldrà veure encara si les vacil·lacions a l'hora d'atacar Síria no acaben perpetuant la inacció de la comunitat internacional al llarg de tota la tragèdia siriana. En qualsevol cas, és palès que són els interessos, i no els principis, els que mobilitzen les grans potències aliades a l'hora de recórrer a l'acció armada.