Falangista

Si l'Estat espanyol no hagués tancat en fals la dictadura franquista i hagués obert igualment en fals la democràcia, ara ens estalviaríem una mà de debats inútils. Entre aquests, el de si Barcelona ha de dedicar un carrer a Joan Antoni Samaranch, el marquès de Samaranch, president del COI durant 21 anys. Hi ha qui pensa que ha de tenir un carrer i més coses, si cal. Diuen que si Barcelona va poder acollir uns Jocs Olímpics va ser per la influència de Samaranch, a qui cal donar-li reiterades gràcies. D'acord, gràcies. Gràcies per haver estat cabdal en una decisió que marca la ciutat i li dóna un impuls anímic que ara s'ha convertit en la cançó melancòlica cada cop que es mira endavant, sense idees, i es mira enrere per rabejar-se en la nostàlgia. Però això ja és una altra història. En qualsevol cas, posem que gràcies, senyor marquès, per, indirectament i encara que no ho hagi volgut, eixamplar el ridícul de Madrid buscant el somni olímpic (que, no ens enganyem, ja no és el que era). Només passa una cosa: que tot això no esborra que fos membre –orgànic– d'una dictadura feixista: Samaranch no és que fos un falangista aficionat a alçar el braç com a exercici gimnàstic, sinó que va ser diputat a Corts del 1964 al 1977 i president de la Diputació de Barcelona en els anys en què, per exemple, s'executaven joves com ara Salvador Puig Antich. Per tant, cal que tingui un carrer a Barcelona? No era un simple “adicto al régimen”, ni un regidoret o alcalde de poble que feia la viu-viu... El marquès va ser còmplice d'una dictadura, n'acatava les accions. És imaginable que a Alemanya dediquin un carrer a un membre del govern de Hitler que va ajudar el país a acollir els Jocs de Munic? No, aquest escenari allà ja no s'haguera produït. Però si fos el cas, suposo que dirien que els carrers no estan fets per emmarcar-hi feixistes col·laboradors de genocides, per molt d'esperit olímpic que hagin tingut. Els falangistes prou que surten sols, com vam veure l'11 de Setembre a Madrid.