Encaix

Una mani­fes­tació sense capçalera, o amb una capçalera de 480 quilòmetres, altera tot el que havíem vist fins ara. Són temps de canvi i també això can­via. Un movi­ment horit­zon­tal que no ente­nen aquells del Sin­di­cat Ver­ti­cal. A aquests els van més les bufe­ta­des, la impo­sició i escol­tar el silenci, que també té mèrit. Una mani­fes­tació sense capçalera és la millor manera d'expli­car al món que aquest movi­ment que tras­balsa la soci­e­tat cata­lana és un cúmul, una suma de greu­ges que no resol ni l'ofi­cina ampli­ada del Síndic. Els cata­lans empre­nyats, per bé que amb un aire fes­tiu, i amb més som­riu­res que males cares, sur­ten al car­rer espe­rançats que el futur imme­diat només pot ser millor. Amb ganes de dei­xar anar llast. És clar que també hi ha qui rumia com serà la mani­fes­tació de l'any vinent, cons­ci­ents que els rep­tes no s'aca­ben mai. Com si fos­sin els millors jocs de la història, una coor­di­nació, una logística i una entesa exqui­si­des han fet pos­si­ble l'encai­xada de mans més impres­si­o­nant. Tant de par­lar de la difi­cul­tat de tro­bar l'encaix de Cata­lu­nya, doncs ja està, ja l'hem tro­bat.

Pot­ser per això aquesta vegada sí que l'hau­ran vista. La de l'any pas­sat va sor­pren­dre per mas­siva, per gegan­tina, però com que aquí tot­hom té la retina adap­tada al seu interès, no es va fer cas del gruix de mani­fes­tants. I aquest, com si lle­gis­sin el guió de la tem­po­rada pas­sada, hem tor­nat a assis­tir al rega­teig ini­cial d'assis­tents, fins que Mar­ga­llo va caure del cavall.

Deu ser el canvi d'acti­tud que dul­ci­fi­carà l'espera fins a la con­sulta. Entre la lloança minis­te­rial i qua­tre trams de via (fèrria), ja ho tenim fet, deu pen­sar Rajoy. Però una mani­fes­tació sense capçalera costa més d'acon­ten­tar. En la carta que Sal­va­dor Espriu va adreçar als mes­tres l'any 1981 els deia que gràcies a la seva feina nens i nenes serien “forts, valents, cor­te­sos, hones­tos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no vio­lents, sobris, pon­de­rats, demòcra­tes, no demagògics, lliu­res, feliços, rigo­ro­sos, i agraïts. I nets, en el sen­tit més ample del terme”. I així cal perquè, posats a deci­dir, que sigui net, i horit­zon­tal, és clar!