Els plats olímpics trencats
La Diada Nacional de Catalunya ha coincidit amb una notícia digna de valoració. Al mes d'agost, l'aeroport de Barcelona ha superat el de Madrid en nombre de passatgers. Evidentment, una flor no fa estiu, però és perfectament possible que s'hagin canviat les condicions i que aquest intercanvi de posicions pugui continuar en el futur. És ben sabut que l'estratègia del govern central era concentrar el màxim de vols a la macroterminal de Barajas (6.000 milions d'inversió contra només 1.000 a la del Prat). Sent Espanya un dels dos únics països d'Europa amb gestió centralitzada, és l'agència estatal Aena la que pren totes les decisions, i sempre, naturalment, anteposant com a norma la concentració del tràfic a Madrid a costa i a expenses de Barcelona.
La prioritat era, doncs, donar preferència a Madrid encara que anés en contra de criteris de rendibilitat i de racionalitat econòmica. La regla era un sol aeroport prioritari en lloc d'aplicar el model bipolar (Frankfurt-Munic) que tants èxits ha significat per a Alemanya, i també subordinar Barcelona als trànsits per a vols transoceànics a través de Madrid amb el cost que això representava en temps i diners i rebaixar Barcelona als enllaços i vols a curta distància i, evidentment, low cost. Així, amb la forçada col·laboració d'Iberia i un ministeri de Foment que repartia slots i drets d'aterratge i aplicava tarifes diferencials amb una sola prioritat radial i centralista, la cosa no podia fallar. Però el mercat acaba dictant l'última llei i ha penalitzat els somnis imperialistes d'Iberia de cara a l'Amèrica Llatina amb les grans pèrdues, mentre que el cotxe escombra destinat a recollir les molles de la curta distància i el low cost ha passat a ser l'únic element que ha crescut una mica. És, per tant, també el mercat el que ha salvat l'aeroport de Barcelona, a part de les decisions dels qui no depenen del govern de Madrid (Qatar i Emirates exploten amb èxit les línies de Barcelona, l'Orient Mitjà, Àsia). Qui havia de dir que serien uns emirats islàmics els qui ens salvarien de la subordinació que les autoritats espanyoles ens tenien reservada?
Mentrestant, ningú voldrà recordar que va ser Esperanza Aguirre qui va obligar Bankia a comprar Iberia per poder perseverar en l'error de forçar lideratges contra natura. És així com Blesa, l'íntim amic d'Aznar, va engegar la fracassada política centralista d'Iberia a l'estil que la Comunitat de Madrid va imprimir també a la negociació del casino d'Alcorisa amb tots els favors contra llei i d'exempció fiscal per a Adelson, el capo del joc, reclamat per la justícia de diferents països, també com, via Blesa i amb un rescat de Bankia pagant els contribuents, entre tots estan pagant la fitxa de Cristiano Ronaldo. La cosa lliga, naturalment, amb la derrota de la candidatura olímpica madrilenya, després de la qual espero que no gosin titllar Barcelona de provinciana incapaç de moure's en les altes esferes dels negocis que es fan a Madrid. Però sí que entenem que el que ha passat és que Espanya s'ha convertit en sinònim de màxima corrupció en el conjunt de països industrialitzats que agrupa l'OCDE. I lògicament a ningú li agrada fer operacions amb risc de sospita. Especialment quan el COI ja va tenir acusacions als Jocs d'Hivern de Salt Lake City.
Rajoy ja sap que Espanya ha optat per potenciar la seva marca en el moment més inoportú, quan la gent ja diu en conya que a l'estadi de la Peineta li haurien de canviar el nom i posar-li “Estadio Bárcenas”. He comprovat també que a la reunió del G-20, en qualitat de “convidat permanent”, una condició inferior a la de membre de ple dret i semblant a l'strapontin que li van fer a Zapatero quan amb Sarkozy va participar en una reunió semblant en una cadireta plegable adscrita a la delegació francesa. A Sant Petersburg, els assistents ja havien llegit l'informe del Commerzbank, que subratlla que Espanya no ha reduït el seu dèficit com diu, sinó que l'ha augmentat amb 2.000 milions d'euros més. És visible també que el crèdit no arriba a les empreses sense garanties hipotecàries o del patrimoni familiar a causa d'una morositat de l'11%, molt per sobre del 5% que encara permet un funcionament real.
Va ser també molt comentada la necessitat de regeneració que comenci per la Corona i segueixi després pel PP i el mateix Rajoy, que fa aquella cosa tan gallega de “templar gaitas” amb els supervivents de l'aznarato i els préstecs Borbó-Fainé per justificar la compra de mansions Urdangarin. Per cert, de passada, es pot saber si quan Albert Rivera (Ciutadans) va sortir de la Caixa per entrar en política ho va fer amb excedència o una cosa semblant? En el cas idèntic d'Ayllón, també seria bo de clarificar detalls com aquests sobre les olimpíades; diuen els analistes respectables que són temps de sobrietat i que Espanya no es pot fiar d'aventures en les quals ja ha invertit 10.000 milions d'euros, a més dels 7.000 milions de terrorífic deute que ja acumula l'Ajuntament de la senyora Aznar-Botella (comercialment, Famaztella) mentre a Catalunya ens estrenyen el cinturó de la retallada.
El dopatge també HI va influir, però el més negatiu va ser la publicació a El Mundo de la notícia que Madrid ja havia aconseguit “persuadir” 50 vots, que podrien ser decisius. I el fet que el COI consideri que Espanya no pot garantir el pagament del cost de l'operació: segons el COI, Madrid hauria d'haver fet com Roma i declinar una candidatura que no pot assegurar les despeses necessàries. Per tant, amb Fukushima i tot, Tòquio és l'aposta més segura sempre que no es distregui de resoldre el seu subministrament energètic. De moment només s'han compromès a aportar el 0,2% del PIB de l'any passat, però aquests compromisos són fiables.
