El nostre home a Panamà
En totes les situacions complexes de vegades cal prendre una mica de distància, de perspectiva, per poder veure-hi clar i de manera desapassionada. Deu ser per això que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida va estimar-se més contemplar la Via Catalana des de 8.804,73 quilòmetres de distància, els que separen Barcelona de Panamà. Fruit d'aquesta anàlisi feta amb una visió panoràmica inqüestionable, el senyor Duran va redactar la seva carta habitual a la militància amb un coneixement de causa i una sensació sobre la Diada que els catalans que érem sobre el terreny, presoners de la distància curta, no hem pogut albirar. El d'Unió ha tornat a fer una crida a la prudència, a no generar enfrontaments, a “no dividir el país en funció de l'horitzó nacional de cadascú”, una frase destinada al sobiranisme perquè resulta que obligar a continuar sent espanyols a un milió sis-cents mil catalans que, pel cap baix, van sortir a reclamar la independència, no deu generar divisió. La frase més curiosa de la missiva del líder democratacristià és una que manlleva al president Francesc Macià, naturalment descontextualitzant-la: “S'ha de renunciar a part dels ideals pensant en l'interès d'un poble.” Com diu el llibre sagrat dels democratacristians (Mateu, 7:3) hi ha gent que veu la palla en l'ull aliè sense copsar la biga que tenen al seu. Perquè potser el senyor Duran i Lleida hauria de contextualitzar la frase de l'Avi Macià, aplicar-se-la a ell mateix, i renunciar als seus ideals de continuar sent l'enllaç de l'espanyolisme a Catalunya pensant en l'interès d'un poble que no està interessat en l'interès de Duran.
