L'altre Claustre

Algun claustre sempre és notícia, sobretot, d'un temps ençà i de manera periòdica, i podríem posar com a exemple aquesta construcció ara emplaçada a Palamós, de pares desconeguts –algú en deu saber, però, l'origen i les vicissituds– formada per una pila d'arcs de mig punt. El claustre al qual jo em referiré, però, es troba al número 8 del carrer Nou de Girona, té menys arcades, són de punta d'ametlla, d'aquell estil gòtic que convida a elevar l'esperit més que el romànic, bonic, però més feixuc. I ha donat lloc i nom a un altre Claustre amb majúscula, una empresa dedicada a l'art, que acaba de complir els trenta anys. També aquest Claustre emergeix periòdicament, no només per la presentació d'exposicions de prestigi sinó per la publicació de llibres impactants cada vegada que suma cinc anys de vida a la seva activitat. Fa pocs dies que els fundadors de la galeria El Claustre, la Núria Yglesias i en Miquel Mascort, i els seus fills, en Marià i la Mònica, van reunir més de dos-cents comensals entre artistes, amics i col·laboradors en un sopar a l'hotel Ultònia que va acabar a altes hores de la nit. Però ningú es queixava per l'hora perquè el clima, tant el que vam respirar a la terrassa de l'establiment quan preníem la copa de benvinguda mirant per un cantó el pas sovintejat del tren per la via elevada i, per l'altre, el perfil il·luminat de Sant Feliu i de la catedral, com el que es desprenia de la relació entre les persones assistents, en el curs del sopar, unes plantes més avall, era d'una calidesa extraordinària i creava un ambient magnífic. Com van dir alguns dels polítics presents, es tractava d'una data i d'una trobada històrica. La veritat és que m'ho van posar difícil. La meva agenda m'indicava que havia d'anar a la Nit dels Poetes, al pati de l'antic hospital de Santa Caterina, avui seu de la Generalitat, com he vingut fent cada any, per gust. L'ètica em deia, però, que si m'havien fet saber la festa dels trenta anys del Claustre –i, alhora, els 80 d'en Miquel i els 40 d'en Marià– ara que sóc un soldat ras, i s'havien recordat d'aquell amic d'abans de quan era delegat de Cultura, aquest detall valia una excepció i hi havia de ser. Diuen que allà on n'hi ha hagut sempre hi queda i les bones relacions d'altres temps no seré jo qui les trenqui. El cap i el cor a vegades treballen junts i t'indiquen el camí a seguir. El món de la Cultura, quan es viu amb il·lusió, et deixa marcat i et fa còmplice de tots els esdeveniments. Auguro llargs anys de vida al Claustre i els felicito pel seu habitual savoir faire.