El més petit de tots

En tota aquesta història dels nens que parlen a TV3 de la Via Catalana hi ha un assumpte del qual s'ha parlat poc i que em penso que mereix que ens hi aturem una estona. Ho dic d'entrada: ja estic tip que els nens, la mainada, els infants, els adolescents –els menors d'edat, en definitiva– siguin tractats amb aquesta barreja de commiseració i de proteccionisme que fa uns anys que és a l'ordre del dia de la correcció política. Ni poden accedir a determinats continguts ni poden expressar-los; ni poden formular opinions ni veure's interpel·lats per la realitat. Estem formant una generació que no serà d'enzes perquè Déu no ho vol i perquè –de la mateixa manera que lloem l'educació com a eina de progrés– també podem afirmar que, en la vida, no hi ha marca de foc que no pugui ser ocupada pel foc d'una marca nova i més poderosa i penetrant. Estem enfocant una generació si més no de nens sota una càpsula de vidre, amb la intenció que no sigui fins a l'edat legal adulta que puguin intervenir, opinar o actuar amb relació al món que els envolta. O això és el que pretenen alguns. Per sort, hi ha menors d'edat que –equivocats o no, confosos, indecisos, fugaços, arravatats o pusil·lànimes– tenen criteri sobre les coses. No vull parlar dels atacs furibunds que ha generat aquest programa informatiu per a joves, perquè practiquen –amb la seva crítica desmesurada– la mateixa incontinència i els mateixos despropòsits que diuen combatre. I no vull entrar tampoc en la comparació amb altres aparicions de nois i noies en televisions espanyoles, perquè seria com mantenir una pugna en què una de les parts juga amb unes cartes marcades de molt baixa categoria moral.

Aquests dies he pensat en El més petit de tots. Ja ho sé: uns altres temps. Però ni Miravitlles, que el va impulsar; ni Paredes, que el va esculpir; ni Oliver ni Anglada, que el van enfortir narrativament... cap d'ells no pensava en el nen milicià com un estaquirot sense cervell. Això volia dir.