Actituds i vicissituds

En diver­ses oca­si­ons he mani­fes­tat la meva com­prensió envers aque­lles per­so­nes que no ente­nen l'acti­tud d'aquells cata­lans que volen inde­pen­dit­zar-se, és a dir, anar-se'n de l'Estat espa­nyol. En la seva argu­men­tació, a més de les raons patriòtiques inhe­rents, apor­ten dades històriques per jus­ti­fi­car la raó d'una Espa­nya amb Cata­lu­nya inclosa, una Espa­nya sen­cera i indi­vi­si­ble. S'hi pot estar d'acord o no, però sem­pre res­pec­tant el seu dret a mani­fes­tar-se, i, si es vol reba­tre els seus plan­te­ja­ments, caldrà fer-ho amb les matei­xes eines que ells uti­lit­zen: rao­na­ment i apor­tació d'evidències.

Una altra cosa són els insults, les com­pa­ra­ci­ons odi­o­ses i el recurs a la violència, con­cep­tual però, per enco­ma­na­dissa, fàcil de con­ver­tir en física. Aquests dies, els rota­tius madri­lenys i algu­nes ràdios i tele­vi­si­ons dedi­quen grans espais infor­ma­tius i d'opinió al que està suc­ceint a Cata­lu­nya, i gai­rebé sem­pre amb colos­sals pas­sa­des de rosca. Hem lle­git que un des­ta­cat eco­no­mista i premi Príncep d'Astúries no des­carta que s'hagi de bom­bar­de­jar Bar­ce­lona. Hem tro­bat més d'una columna en què el seu autor com­para la política del pre­si­dent Artur Mas amb la d'Adolf Hit­ler. L'eixe­le­brat de Fede­rico Jiménez Losan­tos (què se n'ha fet, d'aquell magnífic colum­nista de La Mez­quita de Córdoba al Dia­rio 16 de la dècada dels setanta del segle pas­sat?) explica que par­lar amb CiU és par­lar amb el Ku Klux Klan i que Mari­ano Rajoy paga l'inde­pen­den­tisme català amb els diners que els pren a tots els espa­nyols. Sí, les crítiques de Losan­tos al govern del PP, més que enfo­ca­des cap al cas Bárce­nas, estan cen­tra­des en la seva relació amb el govern de Cata­lu­nya, del qual gai­rebé tracta de còmplice. Altres arti­cles d'opinió avi­sen els lec­tors de la violència que s'amaga dar­rere les bones parau­les i les apa­rents bones inten­ci­ons dels sepa­ra­tis­tas. L'endemà de la Diada, a El Mundo es podia lle­gir: “La cadena humana que enla­zaba la ribera del Ebro con la fron­tera pire­naica fue un gran acto de exal­tación de un naci­o­na­lismo fanático que, en per­jui­cio de los ciu­da­da­nos de esa comu­ni­dad, recurre a los métodos del tota­li­ta­rismo...” Els agradés o no la cadena humana, on eren el fana­tisme i el tota­li­ta­risme? Es veia gent ale­gre, ria­llera, que s'ho pas­sava bé donant-se les mans, i amb un for­mi­da­ble tarannà fes­tiu. Fanàtics?, no, fantàstics!