No té res de fàcil

Als catalans que tenen el sentiment catalanista aprofundit, la dèria separatista justa, no els mou cap apetència inconfessable i no esperen de la independència en el nostre entorn grans canvis de conducta i manera de viure, molts no entenen les exageracions que es diuen i publiquen en els mitjans d'àmbit estatal –i algun de català– amb termes contundents i, fins i tot, amenaçadors. La independència, si arriba, serà presumiblement forçada, aconseguida pels pèls i portadora de rancor, el qual, enverinat, serà perillós per als catalans de bona fe. “Europa ens espera amb els braços oberts i el món corejant un nou missatge de pau per la bona nova: Catalunya ja és aquí!” Paraules, sols paraules, malauradament. No és pas que no sigui bonica la culminació de les aspiracions de tantes generacions de catalans, però s'ha vist que no té res de fàcil: “A part del milió i mig dels que es varen expressar públicament i una xifra semblant que es quedaren a casa, per l'edat (nens i vells), malalties o d'altres impediments –entre tots deixem-ho en tres milions–, els altres fins a set milions i mig de població, un milió són menors i els tres i mig restants són els catalans cagadubtes, els espanyolistes, els immigrants als quals l'assumpte els rellisca i els espanyols residents a Catalunya, funcionaris en bona part, que no volen canvis –ells parlen castellà sempre–, i enlloc de cantar Els segadors, taral·laregen el xotis Madrid, Madrid, Madrid, cosa no restringida per la llei. Poden fer-ho sense autorització.

Els regnes de València, Aragó i Mallorca no ens donarien la mà ni per treure'ns d'un perill, i de la resta de territori espanyol, el desconeixement absolut de Catalunya fa que en parlin amb despit, parent proper de l'enveja. Pel que fa als petits països europeus, és possible que ens tinguin simpatia, però no hi ha res que faci que el nostre aterratge a Europa sigui bo o dolent per a ells. Els veïns Portugal i França sembla que ho tenen prou clar i no cal esperar ajudes: mai han estat bons amics!

Pel que fa als grans països, l'aterratge d'un pobre no és motiu de festa. La fragmentació d'un territori, tot i el suport de la història, no els impressiona. Hi posaran traves per sistema. La presència d'un nou país que pot esdevenir ric amb els anys –5 a 10 de transició–, pot generar que un “no” sigui el resultat. Han començat a dir-ho i el nostre futur no és clar. No hi guanyaríem negociant, president? L'actitud no és pas una covardia: és un petit pas enrere i no una retirada. Es nota en l'oposició una certa debilitat, que no coincideix amb els mitjans de la capital, els quals ja tenen la targeta del funeral de Catalunya. Si Rajoy admet tal com diu “diàleg il·limitat”, trencar és perdre. Si dialoguem mantenim l'esperança! Parar el combat i replegar-se va ser la tàctica guanyadora de la II Guerra Mundial. Quines comparacions, oh!