Opinió

la CRÒNICA

Per Morellàs, a les Illes

“S'està ofegant! Allà... hi ha una persona que es nega! No surt de l'aigua!” Era l'estiu de 1942 a la platja de Palamós. Els banyistes assenyalaven amb inquietud un puntet en l'horitzó de l'aigua, on es veia una persona que maldava per no enfonsar-se. Ningú, però, s'atrevia a provar de salvar-la. De cop, una noia jove –la Fina Dalmau–, que havia fet travessies importants, es va llançar a les onades. Amb quatre braçades va arribar a on hi havia aquell home que estava fent els darrers esforços per no enfonsar-se. La Fina el va agafar fort, i el va arrossegar a la sorra, on li van practicar els primers auxilis. A poc a poc l'home va anar reaccionant, i les seves primeres paraules van ser: “Senyoreta, li estaré sempre agraït. Vostè m'ha salvat: li dec la vida.”

Tot no va acabar aquí. Va resultar que era el director general de Seguretat de l'Estat, que en aquelles dates tenia un poder decisiu sobre els empresonaments... i els exiliats. Va donar les seves senyes a la Fina i va dir-li que sempre que li demanés un favor procuraria complaure-la. El personatge no sabia, però, que la Fina era la filla del doctor Laureà Dalmau i Pla, casat amb la noia del Cafè Norat de la Rambla, la Laura Norat; membre d'Esquerra Republicana, elegit diputat, i un dels autors de l'Estatut de Núria. Lletraferit, i premiat repetidament. En els darrers mesos de la Guerra Civil havia traspassat el pas fronterer de la Vajol al poble de les Illes, peatge obligatori cap a l'exili. Romania allà, en un entorn català, però dominat pels francesos sotmesos a les tropes alemanyes.

La Fina va fer favors a molta gent. Escrivia cartes al director general demanant llibertat per a presos, el retorn de l'exili, i cal dir que el jerarca franquista va procurar complaure-la. Però el pare, Laureà Dalmau, no va voler de cap manera que intercedissin per ell i el deixessin tornar. No tolerava que els franquistes li concedissin una amnistia personal quan hi havia tants milers de persones en la seva situació. Va haver d'esperar fins a 1948, quan un decret general li va retornar la ciutadania. De nou a Girona, va exercir de metge fins a la seva mort, a l'any 1969. L'anècdota l'havíem escoltat de la pròpia Fina, anys més tard.

Per Morellàs, a les Illes és un llibre de Laureà Dalmau, publicat recentment per Curbet Edicions. Aplec de narracions perdudes “en una caixa de cartró”, és el testimoni de l'exiliat que –igual que Moisès– veu la terra “promesa”, la seva Catalunya, des d'un punt alt de la muntanya, però no pot penetrar-hi. No és un llibre trist ni ressentit: recull records d'aquell poble perdut, on hi va fer estada tants anys. Farcit de pàgines viscudes, endinsa el lector en la situació de tanta gent que va pagar amb l'exili la seva fidelitat a la República i a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.