La feina social de Mifas no es mercantilitza

L'epi­sodi de l'Ajun­ta­ment de Girona amb el con­curs de la zona blava és una de les deci­si­ons polítiques més des­en­cer­ta­des que recordo. Des de feia 24 anys Giro­park, empresa par­ti­ci­pada per Mifas, ges­ti­o­nava les zones bla­ves de la ciu­tat sense que –que em consti– es qüestionés la seva feina. Es con­voca un nou con­curs i, vet aquí, el tècnic de torn i el regi­dor de torn i l'equip de govern en ple no ava­luen bé les bases de la con­vo­catòria, de manera que, tot i que la pro­posta de Giro­park és la més ben qua­li­fi­cada tècni­ca­ment, que té una funció 100% social i que és giro­nina, perd la con­cessió davant d'una mul­ti­na­ci­o­nal que fa una millor pro­posta econòmica. Per con­tra­res­tar el males­tar gene­rat, l'equip de govern es veu obli­gat a treure's de la màniga una sub­venció de 350.000 euros en dos anys, con­di­ci­o­nada a uns pro­jec­tes pre­sen­tats i un pro­grama d'actu­a­ci­ons. Una com­pen­sació momentània, perquè Mifas, que des de fa anys dóna feina a més de 300 per­so­nes –la majo­ria, amb dife­rents graus de minus­va­li­desa o dis­ca­pa­ci­tat física–, el que vol és que li donin la canya i els dei­xin pes­car. El ren­di­ment anual que tre­uen de les seves empre­ses es des­tina a les acci­ons que l'assem­blea de socis deci­deix que són més opor­tu­nes. En l'actual estat de coses, lleis com la de la dependència s'han lli­mat fins al moll de l'os i el que neces­si­ten enti­tats com Mifas es poder donar feina als seus asso­ci­ats, i no espe­rar la bon­dat de l'admi­nis­tració. La història de l'enti­tat Mifas, que ja té 34 anys, va molt lli­gada a la del seu pre­si­dent, Pere Tubert, un cas­sa­nenc que enguany ha fet 60 anys i que des dels qua­tre, amb què que va patir la poli­o­mi­e­li­tis, es veu obli­gat a anar amb dos bas­tons i ara també amb cadira de rodes. El més para­do­xal és que, havent dedi­cat la seva tra­jectòria a llui­tar per acon­se­guir una millor qua­li­tat de vida per a les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, i a fer cam­pa­nyes i acci­ons con­tra les bar­re­res arqui­tectòniques, l'entrada de casa seva a Cassà de la Selva encara no ha estat adap­tada, i, cosa que és encara més para­do­xal, els ser­veis soci­als del muni­cipi estan en un pri­mer pis i tam­poc són adap­tats. El mateix Pere Tubert deia en una entre­vista fa qua­tre anys: “En aquest país les lleis es fan per incom­plir-les, i ni la mateixa admi­nis­tració no les com­pleix.”