No amolleu

Una vaga indefinida en les circumstàncies actuals és una aposta tan carregada de coratge que només podem parlar amb admiració del moviment de la comunitat educativa de les illes Balears. El context al qual s'enfronten és triplement advers: la crisi econòmica que colla les famílies; una majoria absoluta que ha avançat amb passos monstruosos cap a la impunitat i el cinisme, cap a la còpia desmanegada del model del PP al País Valencià, un model en runes (encara que sabem que les urnes són una altra cosa), i finalment un entorn illenc de tothom coneix tothom, d'anar i venir, que entrebanca una mica més la capacitat de mobilització. De fet, quan aquí tothom coneix tothom, què passa?

Però és que, a més, a les Illes i al Principat hi juga l'atomització de tot, des dels favorables a les passades llargues del futbol fins als seguidors del pa de cereals, que fa que qualsevol articulació col·lectiva passi per una mà de bugades que sovint la deixa feta un llençol desfilat que només servirà d'eixugamà. Per això és tan valuós que una comunitat educativa sencera s'aixequi contra l'absurditat, les trampes i la falta de llums d'un govern obsedit d'una manera malaltissa a culpar la llengua catalana dels mals de la humanitat, entre d'altres coses.

El president Bauzà repeteix com un mantra trastocat que per abaixar els alts nivells de fracàs escolar cal aquest decret que limita les hores de català i proposa autèntiques entelèquies pedagògiques. A Suècia assoleixen uns perfectes nivells d'anglès i d'aprenentatge escolar sense necessitat d'arrasar el suec. La trampa és tan a llum del dia que mereix una resposta contundent com aquesta. Com la que explicitava el corredor de Sóller Tòfol Castanyer, segon en la ultra Cavalls del Vent, on va enarborar una samarreta verda en defensa de l'educació pública i va piular això: “Normalment no acostumo a pronunciar-me, però quan es tracta del futur dels meus fills tot canvia.”