Europa comença al Pirineu?

El problema català o “Catalan question”, que és com en deia en columna editorial el Financial Times del 13 de setembre, tot just després de la macrocadena humana de la Diada, desperta constantment unes mostres d'hostilitat que ja són preocupants. Sempre hem estat acostumats a sentir al clatell la bafarada de l'odi, però ara ja no es tracta de casos individuals o de fenòmens aïllats, com la salutació ritual que té el Barça al Bernabéu amb el crit massiu i rítmicament reiterat de “Puta Catalunya, puta Catalunya!” De fet, estem evolucionant del cant coral a l'algaravia dels odis africans precursors dels drames rurals. Segons el FT, si no s'aconsegueix ràpidament un acord polític, ens trobarem confrontats amb una crisi constitucional. El procés de transició de la dictadura franquista no ha representat en aquesta matèria cap solució acceptable. Tant és així que un desprestigiat i polititzat Tribunal Constitucional va anul·lar un Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat al Parlament català i al central i ratificat per referèndum. L'ofensa i la humiliació van ser tan grans que ara ja sembla que ni un federalisme asimètric seria suficient per recompondre la gran fractura familiar.

En realitat, en lloc de tenir algun propòsit d'esmena, el que s'ha destapat és el recipient dels vells dimonis familiars i les nostàlgies d'una guerra civil i d'una sanguinària dictadura que encara perduren en personatges individuals i en grups organitzats que es manifesten en formes que a l'Europa civilitzada són delicte o en grups organitzats sovint uniformats i amb simbologia nazi-feixista-falangista. El dia 11, un grup d'alguns emmascarats i d'altres a cara descoberta va irrompre violentament a la Delegació de la Generalitat en plena celebració de la Diada. Van arrencar i ultratjar banderes constitucionals, van profanar una legació que hauria de ser declarada territori inviolable i van utilitzar gasos lacrimògens. Un cop identificats, se'n sortiran amb una multa de 200 euros (més o menys el que a un sindicalista de la UGT li va costar una bufetada a Boyer quan ja havia descobert els plaers orientals que proporciona el fet de deixar de ser marxista per convertir-se en capitalista). Per cert, un dels assaltants de la seu de la Generalitat és fill d'un marquès i nebot del secretari d'estat del govern del PP, Méndez Vigo, i també del ministre de Defensa. Que ja se sap que això de ser filonazi i prohitlerià passa de pares a fills. I és que això de la clemència amb els excessos dels hereus del franquisme és la norma. Per exemple, els policies de la UDEF que van posar en circulació via premsa ultradretana una falsa informació que atribuïa comptes xifrats del president Artur Mas i l'expresident Pujol en plena campanya electoral. La banca suïssa ho va negar, però el mal ja estava fet i el SUP de la UDEF havia aconseguit el seu propòsit de cometre una maquinació per alterar el resultat de les urnes en plens dies de reflexió. Per cert, mai no entendré per què no es van suspendre els comicis fins que el ministre de l'Interior no identifiqués els culpables dels fets. Ja sé que vostès no s'ho creuran, però, al final, el ministeri, amb tots els milers de policies i d'informadors que té, encara no ha identificat els culpables d'aquest gravíssim delicte electoral i s'ha limitat a suspendre de feina i sou durant 45 dies l'exsecretari general del sindicat SUP que apareix com el culpable de facilitar la falsedat al diari El Mundo, que, així, queda també exonerat. Excuso dir-los que el jutjat d'instrucció número 24 de Barcelona es va inhibir quan Jordi Pujol va presentar la corresponent querella conta El Mundo, que als jutjats de Madrid és més probable que resulti condecorat que no pas condemnat. Per cert, quin contrast amb la severitat i fruïció amb què són multats els ciutadans que porten al cotxe un adhesiu del CAT o quan són detinguts alguns contribuents per parlar en català a un agent uniformat!

En aquestes circumstàncies comença a ser inquietant que surtin a l'escenari persones que s'havien fabricat una disfressa per prosperar en democràcia ni que sigui purament formal o bé que s'han enretirat per facilitar l'oblit des de la discreció. En el primer apartat, ens va sorprendre la virulència d'un personatge que es feia passar per un home d'entesa i dialogant. Fins que, un dia, es va despenjar amb tota una sèrie d'improperis i de prejudicis anticatalans i va rematar la intervenció tot dient: “El 1640 ens vam equivocar, ens hauríem d'haver «quedat» Portugal i no Catalunya.” Francament, no sé què és pitjor. Si admetre el que Castella sap que va fer o si utilitzar l'expressió quedar-se, perquè resulta que a mi no se'm queda ningú i, en aquests termes, menys encara. En canvi, era més previsible la reacció d'Ultrera Molina, que va ser ministre secretari del partit feixista i és sogre d'Alberto Ruiz-Gallardón, que ara, “a la vejez, viruelas”, ens amenaça dient que ens enviarà la “legión”. És a dir, que els que ens van bombardejar, junt amb la legió Condor de Hitler, quan acabàvem de néixer i érem més desvalguts encara que la resta de la població civil indefensa, ara ens volen aplicar una dosi més de genocidi covard. I francament jo ara no aniria al refugi. A la meva edat ja em puc permetre rebre els “bujarrones i chorvitos” que ens enviïn i avisar la CNN del que estigui passant a fi que ho retransmetin per fer venir els cascos blaus de l'ONU. Els convé, però, no venir sols, que jo sí que vaig per la mili als Regulares al Marroc. No com Aznar i el seu fill, que es van escaquejar de “servir a la patria”, que diuen ells. Deixem, però, aquest llenguatge que és només el d'ells i siguem reflexius, com ho ha estat el professor Germà Bel en un magnífic article que ha enviat des de la Cornell University d'ithaca – N.Y., on jo vaig ser assistant professor i membre de la Telluride House ara fa més de 50 anys. Diu el catedràtic d'Alcanar que en això de la UE, Espanya ja va vulnerar el 2008 el Tractat de Lisboa per anar contra els ajuts a Irlanda. Pregunta també si expulsar un país que s'independitza pot legalment traduir-se en expulsar també milions de ciutadans demòcrates i pacífics. Afirma que un tractat bilateral no necessita la unanimitat ni permet el vet de cap país membre. Curiosament, la UE està demanant, per favor, a Islàndia (300.000 habitants) que s'hi incorpori, i mentrestant Andorra, Montenegro, San Marino, etc., ja viuen a l'euro, a part que un informe de la UE indica que dels països meridionals només el nord d'Itàlia i Catalunya estarien qualificats per a la moneda única. En conclusió, si la petició d'estat propi rep només amenaces per resposta, el que cal és no perdre ni un minut. Gràcies, Dr. Bel.